dissabte, 10 de desembre de 2011

Arabescque



Amagada en les entranyes del teatre, ofegada en els darrers trenta segons d'espera, amb les pulsacions en augment, anhelant trepitjar l'escenari i tement l'hora de fer-ho. Immersa en un estat nerviós que em provoca una amnèsia total. El meu cap no recorda on comença el primer Pas de Bourrée, només em resta confiar en la memòria del meu cos.


Noto com em manca l'aire, obro els ulls en un gest sobtat, condueixo la meva mà fins al pit. No sé com respirar, no entenc perquè no respiro. Necessito deixar de patir aquesta agonia però alhora vull continuar patint i fer romandre la lluita fins l'últim sospir. 

Escolto les primeres notes musicals, camino d'esquenes al públic fins arribar al centre de l'escenari. Tres, dos...Noto com el meu peu acarona la cama, sobrepassant la frontera del genoll, col·loco els meus braços en tercera amb un senzill Port de Bras i així com una ballarina d'una caixa de música giro sobre mí mateixa, mig gir, amb un petit Promenade. Dos segons d'interval entre una frase musical i una altra són suficients per contemplar els ulls que atentament esperen el meu proper moviment. És impressionant sentir-te el centre de gravetat de tota una sala plena de mirades carregades d'imatges, decepcions, esperances, crítiques, prejudicis...Només em queda oferir el meu treball i sensacions. 

Arriba la infermera que crida al metge i aquest a més metges. Ràpidament s'omple l'habitació d'individus amb bata blanca. Em toquen i em parlen, noto molt dèbilment com punxen agulles en la meva pell. M'he convertit en el focus d'atenció. Sento la imperiosa necessitat d'expressar què em passa, què sento, però no trobo la manera de fer-ho. Sento cada cop més, com el meu cos es paralitza.

Sé que estic ballant, noto com els meus peus es mouen, com els meus braços canvien de posició, com les meves cames giren i es preparen per les Pirouettes. Però conscientment no realitzo cap moviment, sento com no penso i el meu cos és dirigit per la música. No hi ha res més enllà dels meus moviments. Em trobo immersa en mi mateixa i en la dansa. És una sensació d'aïllament total, és genial.  Tours a la seconde en dedans, Tour jeté, Tours en chaines, Pas de vals, Sissonne...

Ja no pateixo, però no em sento bé. Intento entendre què és el que em pregunten, però no els sento. És com si estigués a molts quilòmetres d'ells. Estic sola i segueixo lluitant perquè un minut de vida segueix sent vida.

El primer Arabescque en relevé final i l'aïllament haurà acabat. El peu dret, l'únic que toca el terra, es recolza sobre els dits. La meva cama, completament estirada, suporta el meu pes. Mentre l'altre forma un angle de noranta graus, també estirada. Els braços senyalen l'infinit. Lluito per l'equilibri de les forces, horitzontals i verticals. Em sento en un nivell superior, literalment. En aquest nivell, jo decideixo quan descendir i no per caure sinó per anivellar-me lentament amb el terra de l'escenari, acaronar-lo amb els meus peus. Lluites per mantenir l'equilibri en el punt més àlgid però has d'incrementar més les forces per desfer-lo. 

Havia lluitat per mantenir-me amb vida durant nou mesos i ara en trenta segons podia caure, sense control, en el més somnífers dels estats. La imatge d'aquella nit, en el teatre, amb totes aquelles mirades i aquell primer Arabescque en relevé. Com vaig perdre el control, com el turmell va trencar-se, com vençuda vaig caure al terra i com lluitant, vaig aconseguir aixecar-me sobre el peu il·lès. 

diumenge, 13 de novembre de 2011

Llenguatge animal


Resulta improbable, oi? Tu creus? A mi em sembla que no. Vull dir, si encara no ha dit res, no sé. Les dones són massa complicades. Veig que hi estem d'acord. Però és estrany que l'altre dia em truqués...I vam follar, i com! De quina manera! En ma vida m'havia trobat una dona tant...No sé, gemegava molt i mai es veia satisfeta. Ja saps que jo sempre compleixo amb tot i més, però...Va ser la hòstia. El polvo de la meva vida i això que encara calculo que em deuen quedar uns 50 i pocs per morir-me.

Va voler quedar amb mi,  li agrado, no? Sóc bon tio i no estic malament, vestit tinc el meu atractiu i despullat...Sempre es pot es pot fer l'amor amb el llum apagat. Què en penses? Deixa de fer aquesta cara, sé el que vols dir. No em facis riure. És un rollo, una tia que m'agrada amb qui els sexe és genial. M'hi trobo còmode sense lligams. Tinc totes les coses bones d'estar en parella i les d'estar solter. És una ganga! Deixa de posar aquesta cara, jo no et dic res de com mires la Roma! Se't posa una cara d'idiota...

I si la truco? Fa una setmana que no ens veiem, no és precipitat, oi? Va, la truco, només vull saber com està, que és d'ella...No me l'agafa, I si li ha passat res greu? Ei no giris el cap, sóc imbècil, oi? Merda.

Seria suficient amb parlar-hi un parell de minuts, veure com somriu, com es posa el cabell rere la orella, com gesticula, la seva expressivitat, com agafa la cervesa aixecant el dit índex, la seva manera estrambòtica de col·locar les cames, com camina, la seva olor...

T'hauria de pagar com a psicòleg, no sé com em suportes. La vida del gos es complica quan ha d'escoltar les deliracions de l'home. Ets l'únic que m'entén, vine que posarem una peli.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Una entrada per "La Tornada amb tren", sisplau!



Les persones que esperaven assegudes, de sobte s'aixequen i caminen amb nerviosisme i impaciència cap a la meva posició. Escullo entrar per la porta que està més a la dreta, pujo els dos esglaons i m'assec al costat de la finestra. Començo a obrir la bossa per treure el llibre quan me n'adono que totes les mirades es troben clavades en un punt del vagó, era un home de pell fosca amb una barba negra, atapeïda i llarga, portava una camisa militar de color verd fosc i un turbant blanc que embolcallava el seu cap. Vaig sentir com la dona que seia darrere meu opinava que -A ver si ha puesto una bomba y hace un atentado de esos que salen por la tele-.   La seva companya suposo, perquè no arribava a veure-les, va contestar sense menys prejudicis i ignorància que -Tiene unas pintas muy raras y seguro que no tiene trabajo, vienen aquí y encima nos ponen bombas-. Odio els espècimens avorrits amb incontinència verbal.

A Sants el vagó queda desert només la meva presència destorba el silenci. Resulta genial poder llegir sentint a la vegada  el moviment del tren acariciant les vies. Entre les mans tinc Benzina del Monzó, és la història de l'Heribert un pintor apàtic i en procés de decadència personal que s'adorm mentre està follant amb la seva amant,  s'avorreix amb les mentides que la seva dona li explica per encobrir un affaire amorós i és incapaç de tindre una dèbil erecció perquè fins i tot li fa mandra excitar-se. El personatge és sublim i les seves intervencions són genialitats de l'escriptor, però arraconant els aspecte literaris l'Heribert sembla gaire bé un personatge d'autoajuda. Et poden mancar els diners, la família, la parella, una bona feina...Pots pensar que la teva vida és una merda i potser sigui cert, però si no tens il·lusió, ganes, empeny...No sé etiqueteu-ho com vulgueu, no tens res.

Sense adonar-me'n havia arribat a Sant Joan Despí, amb presses vaig recollir les meves coses per fugir, gaire bé, del tren. A l'andana vaig recuperar el meu estat normal de nervis mentre em posava la jaqueta, guardava el llibre i encenia la música. No recordava haver apagat el reproductor quan sonava All you need is love  de totes maneres em va encantar que així hagués estat. Havia plogut i l'estació olorava a terra mullada, era com estar enmig de la muntanya. Era genial. Vaig baixar pel caminet de ciment improvisat per aparéixer al Carrer Francesc Macià on just a la cantonada hi havia un jardí amb gessamins. Una orgia d'olors. Vaig decidir pujar caminant i fer-ho pel parc gran i verd que hi ha a la vora del cementiri. Potser sembla una mica tètric però són morts només, que ens han de fer? De sobte em trobo amb una parella d'ancians agafats de la mà que passejaven mentre es miraven l'un a l'altre amb tendresa. Potser no existeixen els prínceps blaus, ni la passió eterna ni els "Vivieron felices y comieron perdices" Però sí l'amor, i era alguna cosa semblant al que sentien aquells dos vellets. De sobte vaig recuperar una mica de fe en la humanitat.

En arribar a casa em va caure el llibre de Benzina al terra de l'habitació i no vaig poder evitar pensar en com algú podia no tindre ganes de llevar-se cada matí i ser l'espectador d'aquesta obra de teatre que és el Món.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Pecat

Arribava tard, mig ofegada i amb el mocador vermell a les mans. En silenci, procurava arribar a la segona filera per seure al costat del passadís. Creuava les cames i col·locava els seus braços a sobre, abans però amb la mà dreta, posava rere la orella el seu cabell. Era preciosa, una bellesa natural, no li calien maquillatges ni pentinats moderns de colors futuristes.

Aquella tarda entre aquelles quatre parets la calor era insuportable, em queien gotes de suor del front i sentia com la roba es cenyia al meu cos convertint-se en una segona pell. Ella havia arribat molt acalorada i no va dubtar en seguir els seus instints descordant-se els primers botons de la camisa. Des de la meva posició podia veure el perfil del pit dret, mig amagat pel sostenidor. Amb les seves femenines mans va arreplegar el cabell per col·locar-lo en una sola espatlla deixant al descobert la meitat del seu coll, imaginava com seria el tacte de la seva pell en els meus llavis quan viatgés des de la seva clavícula fins a sota  la mandíbula. Desitjava acaronar les seves cames i passar els meus dits entre els seus cabells. Anhelava besar-la i em mancava la seva veu, sense haver-la escoltat mai. Embogia quan no hi era, imaginant-la nua davant d'un altre home.

-Sóc un home malalt
-No et castiguis fill, tots tenim moments de feblesa.
-No pare, no m'entén.
-T'entenc i no vull sentir res més. Has respectat el teu vot de castedat i per això seràs perdonat.
-Amb tots els respectes no necessito el seu perdó. Sóc un covard que prefereix emmudir els seus sentiments per tal de no enfrontar-se a sí mateix.
-Només has de passar comptes amb Déu.

Avui a les 17h es celebrarà la missa per la mort del nostre ben estimat germà i mossèn, Jacint Sarés.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Rumb a Noruega

-Mai havia explicat això a ningú.
-M'he de sentir afortunada suposo. Marxo, vale?
-Estàs bé? 
-Ja ens veurem.


-Ei Joana! Hola! Com va tot?
-Bé. I a tu? Ara treballes, oi?
-Sí, bueno més o menys. Marxo a Noruega a viure.Tu estàs bé?
-A Noruega...
-Sí! I tu què fas ara?
-Ara marxo que faig tard. Potser tornem a coincidir abans que te'n vagis i sinó que tinguis molta sort per allà dalt.
-Podríem quedar si vols, et truco vale?
-Adéu Gaia.


-Carinyo?
-Joana! A la cuina, vine!
-Fa molt bona olor, què estàs fent?
-Lluç amb la salsa aquella que t'agrada tant. Mira, tasta a veure que tal està de sal.
-Perfecte. Com sempre!
-Fantàstic. Em fas un favor? Pares la taula així mentrestant preparo les postres i poso el lluç als plats.
-Sí, clar. Què trigaràs gaire?
-Ja està! Ja vinc.
-Quina bona pinta, cuines massa bé.
-Ets la meva dona i no gaire objectiva per cert! I què com ha anat la feina avui?
-Molt bé.. I tu ja ho tens tot preparat per anar-te'n a Noruega?
-Sí, ja tinc les bosses fetes. Ja està tot llest. Et trobaré molt a faltar, ho saps oi? 
-Sí! Jo també amor.
-Però no et preocupis que només seran dues setmanes al mes. Tornaré a ser per aquí molt aviat.


-I en Jaume? Ja ha  marxat a Noruega?
-Sí, ahir.
-Ja el trobes faltar oi?
-Gens ni mica, pare.
-Què?
-Fa temps que no m'estimo en Jaume però sóc massa covarda per dir-li. 
-Però filla...Hi ha un altre?
-Papa, en Jaume ha marxat a Noruega per poder tirar-se la dona que estimo.

dilluns, 29 d’agost de 2011

AMANTS "Estava en inferioritat de condicions" (Primera Part)


Tot va començar fa una setmana, sortia de la feina i tot i estar molt cansada vaig anar a prendre una copa amb uns companys. El bar estava bastant a prop, era un lloc amb poca llum i molts colors. Tenia un estil bastant hippie, com la cambrera que ens va portar les cerveses i els dos whisky sense gel que ens havíem demanat en Pere i jo.

Com gairebé sempre la conversa va començar nadant entre informes i expedients i a mesura que la nit avançava s'endinsava en un oceà ple de fantasies sexuals, afrodisíacs, pits o orgasmes intensos. Em trobava incòmoda entre tant de sexe, amb prou feines en els últims mesos havia tingut temps per masturbar-me. Estava en inferioritat de condicions, així que vaig decidir anar tirant cap a casa.
En Sebastià es va aixecar i va dir que m'acompanyava. En un principi em va molestar, tenia ganes de passejar sola pels carrers de Barcelona, però després no em va semblar tan mala idea.

Casa seva es trobava tres carrers abans que el meu pis, em va convidar a pujar per prendre l'última. Era preciós, un àtic amb una terrassa espectacular. Jo estava enamorada de Barcelona però allà a dalt encara era més preciosa. En Sebastià em va portar una copa de crema catalana i em va fer seure al sofà, tot seguit em va presentar a la seva companya de pis. Es deia Núria, era de Menorca. Tenia la pell fosca i el cabell arrissat, una preciositat.

En el sofà ells dos van seure al meu costat, el Sebastià a la meva dreta i ella a l'esquerra. Vam començar a parlar, a riure, a fer imitacions, vam acabar amb l'ampolla de crema catalana. No sé si mai has pogut experimentar aquesta sensació de trobar-te en el teu lloc, d'estar on vols i saber que és allà on has de ser. Després d'hores bebent i confesant intimitats vaig desfer-me de les sabates i dels texans, eren molt incòmodes. Ells dos es van posar en pijama.

Al dia següent vaig despertar-me en un llit amb ells dos.

dimarts, 23 d’agost de 2011

L'última pregunta i calles, Júlia!


Sempre he sentit dir a la mare que es va enamorar de casualitat. L'amic presenta el seu amic a l'amiga de la seva amiga, els nous amics es coneixen, s'agraden, es casen, s'hipotequen i tenen fills. No sembla un conte gaire feliç. (Júlia)

-Bernat, creus en l'amor?
-Òstres tu, quines tonteries et poses a preguntar carinyo!
-Au va, no siguis així i contesta'm. Si us plau.
-Que pesada que ets, doncs no ho sé, suposo que sí.
-Només suposes? Tens 24 anys i no ho saps?
-Mira nena que pesadeta que estàs, i jo que sé. Existirà, si tothom en parla.
-Això no té res a veure, mira tothom parla de Déu.
-I? Què vol dir això?
-Doncs que Déu no existeix, sinó el pare no hagués mort.
-Tu nena ets més imbècil cada dia que passa. El pare ha mort perquè anava massa a Ca la Mariona.
-Jo hi vaig sovint i a mi no em passa res. Em sembla que l'únic imbècil aqui ets tu Bernat.
-Mira Júlia calla i deixa'm en pau de veritat. No tinc ganes de sentir les teves preguntes estúpides que no ens portaran enlloc.
-Bernat sempre estàs igual, mai em deixes dir res. Ets el germà gran més idiota que he conegut mai, no et suporto.
-Júlia no et posis així, va...Pregunta el que vulguis, però ràpid eh!
-Vale! Et preguntava això de l'amor perquè em pensava que tu estaves enamorat de la Marta.
-Quina Marta?
-La que treballa a Ca la Mariona, aquella noia rossa d'ulls clars tan guapa.
-Sí, la Marta...
-Així què?
-Què de què Júlia?
-Què si estès enamorat tonto?
-Bueno...és una noia molt maca.
-Això és un sí! A més vaig veure com li feies un petó l'altre dia i també com li ficaves la mà sota el vestit, a la mama això no li agradaria eh.
-Mira nena la mama no ha de saber què faig i què deixo de fer amb la Marta.
-D'acord. Et puc fer una altra pregunta? L'última ho prometo!
-Després d'aquesta callaràs una bona estona?
-Si! De veritat.
-Endavant doncs.
-Què donessis al papa un cop al cap va ser perquè vas veure a ell i la Marta despullats?

Recordo al pare parlant amb mi quan encara sortia amb la Gina, la meva primera nòvia, em va dir que només havia de tenir present una cosa, que per amor es mata i que el matrimoni et mata. Quina collonada. (Bernat)


divendres, 29 de juliol de 2011

Només necessito a Romeu i Julieta


Va llevar-se tard com acostumava a fer, una dutxa freda i una poma per esmorzar. Nua encara obria el tercer calaix, on guardava la roba interior, unes calces netes i el sostenidor de tirants negre van ser la seva elecció. Va agafar la faldilla vermella i la samarreta verda cordada al coll que havia comprat a Donostia l'any passat. Esperant l'ascensor es posava la sandàlia dreta i en entrar-hi dins va adonar-se'n que aquell sostén era sense dubte la pitjor combinació possible amb la samarreta, però ara ja no podia fer res.

A menys d'un metre de les andanes va veure com el tren marxava sense ella, resignada va seure en el banc d'acer que hi havia just a la seva esquerra. Per megafonia la veu monòtona i avorrida de l'home de Renfe avisava d'un retard de quinze minuts en la seva línia. Immediatament es va posar a llegir.

Aquell matí va aconseguir arribar a la feina amb una hora de retard, com que hauria perdut més temps demanant el justificant a l'estació la bronca del seu cap va ser monumental. Així que sense més dilacions va seure en la seva cadira davant d'una taula plena de papers per arxivar.
A mig matí l'olor del cafè acabat de fer va hipnotitzar-la i, sense poder evitar-ho, es va apropar per agafar-ne un. Entre cafès, llet i sucres es trobaven unes companyes de feina. Una d'elles explicava amb certa prepotència el caríssim viatge que li havia regalat el seu nòvio a París per demanar-li allà mateix, sota la Torre Eiffel, que es casés amb ell. L'altra amb enveja i hipocresia exaltava a aquell home i la sort que tenia la seva amiga de tenir-lo al seu costat.

Va tornar a la seva taula, sense cafè i trista, mirava la foto d'un home. A la mà el seu mòvil, havia marcat un número al que finalment no va trucar. El dia no podia ser més horrible. En acabar les vuit hores de feina va recollir les seves coses i va marxar cap a casa. A fora estava plovent i ella no portava paraigües, completament xopa va haver de ficar-se en un tren ple de gent. Va estar-se tota la tornada anxovada i sense poder llegir.

Va entrar a l'edifici i va seure en el segon esglaó del portal. Amb la mirada perduda, les mans mortes i les cames flexionades, les llàgrimes van començar a caure dels seus ulls. Mig minut després plorava desesperadament. Quan va aconseguir calmar-se i respirar amb normalitat va dirigir-se al seu pis. En ser davant de la porta va adonar-se'n que hi havia un sobre blanc enganxat i deia "Obre'm...Si us plau". Amb la cara encara plena de llàgrimes llegia el full que hi havia a l'interior. A mesura que avançava en la lectura les llàgrimes deixaven pas al seu somriure.

Ràpidament va entrar dins de casa seva, va córrer cap a la cuina i aquest cop dins la nevera es trobava un altre sobre blanc "Com que t'encanta sentir el fred...". En acabar de llegir-lo va saltar el sofà de vellut vermell per arribar a la seva habitació, justament en el tercer calaix hi havia un altre "Aquest és el meu calaix preferit...". En no més de 40 segons havia arribat a les bústies, va obrir la seva i allà enmig de factures, publicitat i cartes del banc hi havia un paquet.

"Carinyo, no tornaré a fer-te l'amor fins que l'hagis llegit..." a dins Romeu i Julieta. Hi havia una dedicatòria, en llegir-la es va posar a plorar, aquest cop eren llàgrimes diferents no tenien tristessa ni esgotament ni resignació aquestes cridaven "Tenyoro", "Testimo", "Per què collons no estàs aquí?"

En el menjador asseguda en la cadira de fusta escrivia. "...un dia de merda, sí senyor. Però amb final feliç. Per viatjar a París calen diners, per escriure cartes necessites amor. Sóc feliç sense diners, sense París...El que no entenc és com ha fet per organitzar..."

-Quan no puguis comprar xocolata ja em diràs si vols continuar sense diners...
-Idiota!!!

(Com un llamp va girar-se per abraçar-lo, gairebé l'ofega)

-Carinyo, necessito respirar!
-Perdó...Què fas aqui? Què ets boig? Tornes d'aqui a una setmana! Has fet un viatge de dotze hores per estar-te vuit com a màxim aquí, s'ha de ser burro!
-Exactament m'hi estaré vuit hores i mitja. Volia veure't i ho he fet.
-I després de dos mesos no podies esperar-te set dies més?
-Podia, però jo volia veure't avui. I no ets tu la que sempre diu que les coses s'han de fer quan un desitja fer-les? Doncs ja està!
-Ja però...No calia...
-Vols que marxi?
-No, no, no, no, no,no, no, no!!!!!!!!!
-Llavors fem l'amor?
-Ostres, no puc!
-Tens la regla?
-No, és que el capullo del meu nòvio m'ha dit que no em farà l'amor fins que no llegeixi Romeu i Julieta de Shakespeare. Ho entens, oi?

(Entre somriures i carícies van fer l'amor aquella mateixa nit)


La vida és massa curta per perdre-la pensant en els estúpids cinimes humans que ens impedeixen fer el que realment desitgem. Cal viure-la amb intensitat sense penedir-nos ni d'una sola coma de la història de les nostres vides. Així és com desitjo que hagi estat la vida d'una dona lluitadora i valenta que avui ha respirat per última vegada, deixant un llegat de persones que l'estimen i somriuen cada vegada que la recorden.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Lladre de pensaments

Demà hauria d'anar a veure-la, fa massa temps que no passo per casa seva. Ostres! Però demà tinc l'entrevista amb el Director comercial del Japó, hauré d'aplaçar la visita a la mare. Total tampoc és urgent, ma mare pot esperar.

Quan arribem a Barcelona espero que estigui allà, esperant a l'altra banda de les portes. Em moro per veure'l. I si no hi és? I si ha oblidat que arribava avui?

Tinc ganes de veure com ha quedat la casa, ja hauran acabat les reformes. Espero que hagi arribat a temps el moble verd de l'entrada. Aquesta nit dormiré en el meu llit nou...potser truco a l'Amàlia! Estaria bé estrenar la casa amb ella, l'he tinguda al cap durant tot el viatge.

La tornada és el pitjor dels viatges, arribar a aquelll aeroport amb la mateixa gent de sempre. Com m'agradaria perdre'm! A més hauré de suportar a tota aquesta gent durant tres hores. Espero que no hi hagi nens petits, els odio, només fan que plorar.

(Benvinguts al vol A5691...)

Crec que si no el trobo en creuar aquelles portes aniré a buscar-lo a casa seva. Vull fer l'amor amb ell aquesta mateixa nit, tenir-lo entre els meus braços. Sí, aniré a buscar-lo.

Ara em faran apagar el portàtil, a veure si em dona temps d'acabar aquest informe. Necessito enviar-lo urgentment. Ja s'està apropant l'hostessa. Abans estaven més bones, ara ja agafen a qualsevol.

Espero que l'Amàlia vingui, i es posi aquell vestit vermell. I les arracades llargues, li queden molt bé. No sé perquè penso tant en ella. Estic nerviós.

No tinc ganes d'abraçar ningú, ni de mentir dient que els he trobat a faltar. Cada vegada el mateix ritual. Que no sigui el seu seient sisplau, sisplau, sisplau....Merda!

(Ja poden descordar-se els...)

Espero que almenys ens possin una pel·lícula, així aquest no tindrà cap ocasió per dirigir-me la paraula. Per què em mira tant? Imagina't que sóc invisible.

Que bé posaran una peli! Mira aquesta noia té el cabell igual que l'Amàlia. Collons Pere, para de pensar en ella.

Perfecte ja tinc l'informe fet, ara penso que em repassaré la reunió de demà i miraré l'agenda a veure quan puc fer un lloc a ma mare.

No pot ser que no vingui. Vindrà, segur! Aquesta pel·lícula ja l'he vist, trobo que podien haver escollit una altra. Però per què no m'ha trucat? És molt car ja...però...no sé.

(En deu minuts aterrissarem...)

El motor es va incendiar, l'avió va perdre la seva part del darrere i els passatgers van començar a caure al mar. Només dos van sobreviure un d'ells tenia un portàtil, però clar amb l'impacte amb el terra...

Així vindràs Amàlia? Sí? Genial! Et pots quedar a dormir, si vols. No et preocupis per mi, no necessito descansar vull veure't.

Mare! Ja sóc a Barcelona, sí estic bé, no et preocupis, tot bé mare, sí mare, genial, el vol fantàstic...

Sisplau estigues darrere la porta!



-Doncs quan t'he vist pensava que series una tia molt borde. Imagina't creïa que no volies parlar amb mi!
-Ridícul, oi? Com podia pensar jo alguna cosa així!
-Aixi aquest és el final de la pel·lícula? Aquells dos que havien sobreviscut moren?
-Sí, també!


-No has vingut cabró! Sóc imbècil!
-M'encanta quan t'enfades!
-Idiota! Pensava que no havies vingut!
-Tenia massa ganes de veure't

-Taxi!! Voldria arribar el més ràpid possible, gràcies. Algú m'espera.

-Mare?
-Hola fill! Sé que estàs enfeinat i he vingut a veure't. Sinó vés a saber quan passaries tu per casa.
-Doncs pensava fer-ho demà, però...
-Au, va calla i deixa els teus però que ja me'ls conec. Vine a casa que t'he fet lluç amb atmetlles.


diumenge, 10 de juliol de 2011

Diari anònim d'una anònima dona (Final)

No sóc l'anònima dona, però podria dir-vos com és. Té els ulls verds, és pèlroja, d'estatura mitjana, el seu tabic nasal està lleugerament torçat a l'esquerra i té una piga en el coll, justament sota l'orella, que m'encanta besar.

Fa uns mesos que la vaig conéixer, caminava sola i borratxa, de sobte va començar a ploure i en comptes de refugiar-se, va ficar-se dins la font de la plaça movent el seu vestit mentre cridava "Marcello, Marcello..." al més pur estil de la Dolce Vita de Fellini. Vaig apropar-me a ella, podia haver-me quedat tota la nit mirant-la. En veure'm va posar-se a riure, no entenia perquè, era ella la boja no pas jo.

Ahir em va escriure una nota:

Marxo, mil vegades gràcies per fer-me feliç. Necessito solucionar uns problemes urgentment sinó m'ofegaran durant tota la meva vida. Si vols entendre'm llegeix el diari negre que hi ha sobre el llit.
T'estimo.

T'entenc i t'estimo, per això he decidit marxar, res em lliga enlloc només tu.



dissabte, 18 de juny de 2011

Deliracions d'una estudiant d'història

Ara no és temps d'homes morts, ni de històries plenes de sexe, ni de paraules malsonants, ni de sang...No és temps de fer històries negres, fosques.

Aviat estúpidscinismeshumans farà un any, la seva naixença, fruit d'un trasbalsament psicologicosentimental existencial, propugnava deixar enrere les maleïdes normes socials que tant marquen les nostres vides. Defensava una anarquia dels sentiments.
Avui pateixo una forta dicotomia en quant a aquest aniversari, sento orgull per no haver abandonat el projecte i haver aconseguit deslligar-lo de la seva causa inicial de creació, però a la vegada me n'adono en llegir-lo del pas del temps, de la rapidesa amb que fuig, tinc la sensació d'estar corrent una cursa en la que mai podré avançar a l'adversari.


Vaig llegir un llibre sobre l'Àfrica, l'autor dedicava unes línies a parlar de la concepció que els africans tenen del temps.

"Los europeos están convencidos de que el tiempo funciona independientemente del hombre [...] El europeo se siente como su siervo, depende de él, es su súbdito [...] El tiempo lo aniquila. Los africanos perciben el tiempo de manera diferente. Para ellos, el tiempo es una categoría mucho más holgada [...] El tiempo es algo que el hombre puede crear" Ébano R.K

Merda...Vaig adornar-me que era europea. No sabia com fer-ho però havia d'incloure aquesta saviesa africana en la meva vida si volia avançar. Fa no res que he trobat la manera de fer-ho.
El que ara diré no és cap consell, són simplement les deliracions d'una paranoica, com la majoria dels escrits d'aquest blog.

El temps no existeix, ens limita, marca quan, on, amb qui, què...decideix per nosaltres i cal recordar que la vida ens pertany. Sovint creem lligams massa forts que ens aferren, no ens deixen caminar, en realitat aquestes cordes que ens mantenen units amb aquests obstacles no existeixen, són fruit de la nostra imaginació i només cal donar un primer pas.

Riu encara que en aquell moment no sigui el més correcte, digues el que penses encara que no sigui ben acceptat, camina en comptes de córrer si el tren s'escapa, estira't escoltant música o llegint tot i fer tard si és el que desitges, marxa si no vols quedar-te...I sobretot estima, encara que hagis d'enfadar-te, de cridar, d'odiar, perquè l'odi és un sentiment negatiu que no et donarà res, no et farà sentir millor, estimar en algun moment o altre et fara ser més feliç. I si algú menysprea el que ofereixes? No tinc resposta, però almenys no hauràs creat un temps en la teva vida per un sentiment massa garrepa.


Semblo haver-me empassat un "Com ser una bona Hippie" o "Càrregues positives i negatives dels sentiments", el pitjor de tot és que no ho he fet. Acabaré aquestes deliracions amb un desig "Que res ni ningú tingui mai tanta força com per robar-vos el vostre somriure, segur que no se'l mereix"



PD: Després de tants assassinats, sexe i violència extrema, em podia permetre desfer-me en paraules com diu un amic meu, ensucrades.




dimecres, 1 de juny de 2011

El noi que desitjava viure en una caixa de fusta


Baixa de les andanes i seu en una de les vies. L'aigua de la pluja mulla els seus cabells, els deixa xops, la seva samarreta s'ha enfosquit. Sento el soroll del tren quan acaricia violentament les vies.Tanca els ulls.

-On està?
-A la segona habitació, a l'esquerra!
-Vale, qui hi ha?
-El seu pare amb la puta que té per nòvia i sa mare retocant-se, en realitat restaurant-se!
-Quina mandra anar-hi...em sembla que deixaré un post-it amb el condol i ja està.
-Jo hauré d'entrar...perquè sinó no podré agafar pastissets de maduixa!
-Són bons, molt bons.


-Disculpi, aquí no es pot fumar.
-Perdoni però jo fumo on em dona la gana, i aquest és el velatori del meu fill. El paga vostè? No, oi? Doncs calli senyoreta esirada.
-Sempre fas lo mateix, per què no deixes de muntar aquestes escenes? Per això vaig separar-me de tu!
-A si? Jo pensava que era perquè t'agradava follar-te a una de diferent cada dia! Tranquil·la tia que tu li deus fer molt bé perquè et porta a veure al seu fill mort fins i tot!


Transportaven dos nois la caixa marró, sense cap tipus de delicadesa la deixen caure. Es pot sentir com el mort rebota rere les fustes.

-Ostres si que triguen, jo m'he deixat el dinar al foc!
-Tens raó, collons que només s'ha de ficar una caixa en un forat!
-Per mi com si no l'enterren, només he vingut per compromís.
-Quin compromís?
-Mira és el meu fillol, són d'aquelles coses que es fan a la vida sense pensar. El bategen i et fa gràcia. Vaig penedir-me el dia de la seva primera mona. Quins collons li havia de comprar una figureta de xocolata. Au vinga, va!
-I sabeu per què ha mort?
-Ni idea, diuen que es va suicidar!
-Segur que ho va fer perquè li agradaven els nois, a son pare no li agraden aquesta mena de gent. Diu que són uns pervertits.
-No sé no en tenia pinta...Jo crec que és perquè no podia viure amb sa mare, deu ser insoportable.


Enmig d'una suor freda es desperta a mitja nit, encara no reconeix on es troba, no distingeix la realitat dels somnis, s'està adaptant a la foscor. Les seves pulsacions disminueixen, es tranquilitza. Fixa la mirada en un racó de l'habitació i diu:

Era un somni, merda!

diumenge, 1 de maig de 2011

Es necessita un mort (Urgent)

-Bon dia mare! Què està fet el dinar? Tinc molta gana. Com està la tieta Joana? Ahir no tenia molt bona pinta, feia una cara horrorosa.

-Ara mateix acabem de tornar del metge i ens ha dit que està molt millor. En deu minuts tens el menjar a taula fill.

-Ostres, quina llàstima! Així demà tampoc faré hores extres, mira que necessitava els diners.

-Ho sento fill, però em sembla que la teva tieta encara durarà uns anys més. Hauràs de buscar un altre mort.

-Quina mala sort mare, jo confiava en que la tieta morís avui o demà al matí com a molt tard. En aquesta merda de poble tothom viu masses anys. I sense morts jo no tinc diners, i si no tinc diners ja em diràs com porto la Margalida al cine.

-Si que és bona nena aquesta Margalida, es veu molt decent. Es nota que té les cames molt tancadetes. Renta't les mans mentre jo paro taula, que el dinar ja està fet.

-Estic cansat d'ordenar els maquillatges cromàticament, vull algun mort a qui posar guapo! Merda de feina. Necessito diners per poder obrir les cames de la Margalida!

-Fill vine a dinar que sinó es refredarà.

-Mare, necessito feina!

-Carinyo, ja saps que jo et puc deixar alguna cosa...tinc estalvis, són pocs, però per anar al cine...

-No mare, no vull els teus diners.


Agafa el telèfon i comença a marcar el número. Truca a la Margalida, queden per anar al cine demà. Ell la convidarà, passarà a recollir-la a les 8. A l'endemà després de veure la pel·lícula, ell la porta a un turonet i dins el cotxe intenta travessar les seves infranquejables cames.

-Mare, has quedat preciosa, aquest to de maquillatge t'afavoreix moltíssim! Saps què? Al final no vaig aconseguir follar-me a la Margalida, tenies raó té les cames ben tancadetes la nena. És una llàstima perquè ara a sobre hauré de fer-me jo sol el dinar.



dijous, 28 d’abril de 2011

La Capsa

Em trasllado, canvio de pis. Marxo a un més gran, té unes finestres enormes per on camina el sol, una cuina d'aquestes americanes i una prestatgeria vermella. Estic completament enamorada de la prestatgeria, em sento en el sofà de vellut i la miro. És realment increible, està lleugerament inclinada cap a l'esquerra, té un forat molt petit a la cantonada dreta i dues esquerdes en la part superior. És totalment imperfecte i és això el que més m'agrada. He pensat que hi podria posar a sobre. He remenat caixes de cartró, bosses de plàstic i maletes. Enmig del caos que suposa la meva vida material he trobat la resposta, La Capsa.

En agafar-la m'ha caigut al terra escampant els records que gelosament he guardat durant molts anys. Retalls de diaris, una careta de Princesa, jocs de pistes a l'estil Sherlock Holmes, embolcalls de bombons i caramels, targetes de llocs on vam riure, frases que ens van fer entendre que ens estava passant, he trobat en ella l'amor que imaginàvem, he mirat al mirall cara a cara i m'he vist, ens he vist passejant per la universitat, descobrint carrers, rient, menjant gofres de Portal de l'Àngel. Ens he vist assegudes prop del mar dinant, a punt de ser devorades per unes malèfiques gavines.

Ara miro la prestatgeria, però sóc al terra, asseguda amb les cames creuades, mirant La Capsa. Després de tants anys m'agrada recordar aquells dies, erem joves, amb ganes de viure tot i cada moment, amb ganes de sentir, de creure en l'amor, de ballar...m'agrada viure tot i cada moment, sentir, estimar, ballar...m'agrada recordar que no ens hem perdut en aquests anys que et puc trobar en La Capsa, en el telèfon, uns metres més enllà...

M'agrada pensar que això serà així.

No abandone usted mi barco!

divendres, 22 d’abril de 2011

Sant Jordi


Vivien en un pis petit de Ciutat Vella, d'aquells amb les finestres de fusta i un espiell de formes abstractes. Amb prou feines hi havia deu passes del "menjador" a la cuina, tenien un lavabo petit i petit és un eufemisme. Però entre aquelles parets hi havia certa màgia, no és alguna cosa que us pugui explicar ni definir espero que em pogueu entendre quan us dic que el pis petit de Ciutat Vella tenia encant.

Al llit encara, començaven a despertar. La llum del dia travessava les cortines i acaronava les seves cares. Es desfeien en abraçades i petons a primera hora del matí. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles [...] Ens desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. (Els Amants, V.A.E).

Arriba a la feina amb un somriure que marxa fugaç quan se n'adona de la quantitat de papers i informes que ha de redactar i omplir. Les hores llargues i mandroses no acompanyen en rapidesa al seu somriure, però tampoc donen la mà als informes que avancen en segon posició amb una lentitud desesperant. L'entreteixit del temps no mostra cap fisura, flueix sempre, ineluctable. (El Temps M.M i P) Augura una interminable, depriment i gris tarda.

Més enllà, en el districte 3 de la Ciutat Comtal, un home d'uns trenta anys passeja pels carrers de Sants buscant aquell regal perfecte, el detall precís que necessita per fer entendre que estima. No volta de botiga en botiga amb l'esperança de comprar un perfum car o una joia de gran valor. Busca alguna cosa sensible, imperfecte i perible. No vol que el valor de l'objecte es trobi en el seu preu, no desitja comprar l'amor, la gratitud o la felicitat. Diners tornen los malalts sans, moros, jueus e crestians leixant a Déu e tots los sants diners adoren (Elogi dels Diners A.T)

Espera pacientment davant l'entrada de l'empresa, veu sortir a l'explotat estudiant en pràctiques, a la secretària del cap del departament de màrqueting, al cap del departament de màrqueting amb les sabates descordades, sense corbata i despentinat. Deixa volar la seva imaginació. Fins i tot ja han sortit el conserge i la senyora de la neteja. No entén que ha passat, fa gairebé una hora que hauria d'haver sortit per aquella porta.

Arriba al segon pis, s'obren les portes de l'ascensor i en el mirall es reflexa la imatge d'una dona cansada de treballar, trista i esgotada que necessita ser alliberada abans de ser engolida per la feina. En Jordi l'envolta amb els seus braços i fent girar la cadira deixa enrere els informes. Abans de besar-la li regala una rosa i sembla que aconsegueix que la seva princesa entengui que l'estima. No sé ab quin mitjà ni art de paraules vos puga manifestar quanta és l'amor que us porte, e quant d'hora en hora aumenta en mi, car certament no és en ma potència la menor part d'aquella recitar-vos pogués (Tirant Lo Blanc J.M)

En el petit pis de Ciutat Vella aquella nit fan l'amor, nus es troben abraçats sobre l'ampit de la finestra, estimant-se en aquell racó de la màgica Barcelona, que s'adorm deixant enrere aquell 23 d'abril, tancant els ulls a la Diada de Sant Jordi. Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts, i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc. Per tot això i coses que t'amago em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo. (Amor Particular, LL.LL-enllaç-)

El 23 d'abril sap a petons, a abraçades i a amor. Olora a roses i es pinta amb cinc franges grogues i quatre de vermelles. Es respira cultura, paraules i històries per explicar. La Diada de Sant Jordi és un llibre, les Rambles plenes de gom a gom, un poema o una delicada rosa. Sant Jordi és amor, lletres i perquè no, Catalunya. Poder entendre la nostra cultura en català. On ets Espanya?-No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua-que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! (Oda a Espanya. J.M).

El 23 d'abril es defineix entre l'amor i les lletres.

Feliç Diada de Sant Jordi


Obres:

Els Amants. Vicent Andrés Estellés
El Temps. Miquel Martí i Pol
Elogi del Diners. Anselm Turmeda
Tirant Lo Blanc. Joanot Martorell
Amor Particular. LLuís Llach
Oda a Espanya. Joan Maragall.



dimecres, 20 d’abril de 2011

El pare modern

He intentat entendre què em passa, però no ho aconsegueixo. Per això he vingut. Saps d'aquelles coses que penses que mai et passaran a tu, saps que les persones es moren però no n'ets conscient fins que algú proper està ficat dins la capsa de fusta, o quan veus que els teus amics o coneguts es divorcien i tu penses "a mi mai em passarà" o fins i tot quan creus que la teva parella t'estima fins que te n'adones que s'està follant a un altre. Saps el que vull dir? Doncs el mateix m'està passant ara, jo abans creia que aquestes coses només passaven a les pelis, però no. A vegades quedo amb el nòvio de la meva filla, bueno a vegades el convido a casa, no, a vegades ve a casa i follem, en realitat cada dia ve a casa i follem, potser fins i tot estic enamorat d'ell. Sí, jo crec que és això.

He arribat a pensar fins i tot en enviar a la meva filla a una escola internat d'aquestes molt elitistes, súper privades, saps? Una d'aquestes on van amb faldilletes i camisa. Són cares però sap què? m'ho puc permetre fa molts anys que sóc un tio bastant solvent, amb molts quartos i una empresa pròpia. De fet si la meva dona encara està casada amb mi és perquè jo li dono tots els capricis que necessita per ser feliç. Ara no es pensi que no me l'estimo, clar que li tinc carinyo, joder... tot i que realment si no m'hagués casat amb ella ara no tindria a la meva filla destorbant per aqui, clar que potser si no hagués nascut tampoc hauria conegut al seu nòvio i jo ara no me'l podria tirar o potser...En definitiva, bueno, ara no sé per on anava, és igual.

A mi el que em passa és que vull fotre un clau amb aquest tio a totes hores i no puc suportar que vingui a sopar i dormi amb la meva filla i escoltar-los per la nit gemegant. Perquè nosaltres som uns pares molt moderns sap? Collons mira si som moderns que em tiro al nòvio de la meva filla! Perdoni, perdoni era un acudit fàcil. En fi, que jo no suporto sentir com follen. Miri si un cop va venir a sopar, el noi clar, i li ficava mà per sota la taula i notava com s'excitava i m'excitava a mi però no podíem passar d'allà i jo no puc viure així. No sé què fer. A vostè li ha passat algun cop?


-Jo es que no tinc filles

dimecres, 13 d’abril de 2011

Caiguda lliure


Pell canyella, cames quilomètriques, morena... no debia tenir més de 25 anys. Vaig aprofitar que jugava amb el gos per anar a buscar reserves d'alcohol, només tenia cerveses. No era vodka, però serviria. No entenia perquè aquella deessa havia decidit acabar la nit amb un desconegut tant patètic com jo, un tio de 33 anys, solter, que es passa deu hores diàries a la feina i que quan arriba a casa encara continua treballant. Portava tant de temps sense...i ara...amb ella...m'excitava només de pensar en despullar-la!

-Déu meu...
-M'avorria, com que has trigat tant i he pensat que era millor saltar-nos les formalitats
-Les formalitats, sí, no em sembla malament, vull dir, que està bé, no no està bé, vull dir que sí...estàs despullada, oi?
-Deixa de fer l'imbècil que ja hem perdut massa temps!

Vam follar al sofà, sobre la taula, damunt la catifa...van caure les fotos, els papers, el llum, els discos; L'Elvis, en Lennon, el Sinatra, Genesis of Genesis, The Crime of the Century...

-Vols parar! No veus que estic enfeinat?
-Què dius?
-Res, res...segueix gemegant!
-Quan tu ets amb elles no et molesto, em quedo assegut en el banc, llegint el diari, esperant que acabis...hauries de tornar-me el favor.
-M'estàs posant nerviosa, vols anar per feina!!!
-Ho sento, és que...Ho veus? Ara s'emprenya! Marxa i demà et porto al parc aquell tan gran on hi ha la gosseta negra, que et penses que no me n'havia adonat de com la mires! Va, vés tirant, necessito aquests polvos, sisplau...


Estava mort, massa desentrenat i ella era un font inesgotable. Mai es cansava a sobre, sota, de costat, asseguda...no tenia pietat amb mi. Faltava una hora per llevar-me i tot just acabava la feina.

-Bon dia!
-Quina hora és?
-Les 9!
-Collons les 9?! Merda!
-Què et passa?
-Queda't i esmorza si vols jo he de marxar, ja hauria de ser a la feina.
-No, tranquil...si avui no tinc classes al matí. A més he quedat amb el meu pare.
-Perdona per no estar per tu, però és que arribo massa tard. I com és que no tens classe?
-És que han marxat d'excursió i jo no hi podia anar.
-D'excursió? no sabia que es feien sortides a la universitat.
-Universitat? Però que dius...si estic a quart d'ESO.
-Què?! Quants anys tens?
-Quinze, bueno d'aqui cinc mesos setze!
-No pot ser...
-Escolta que ahir a la nit no t'importava gaire quina edat tenia!
-Per què no la sabia!!!
-No ho vas preguntar!!
-Anava molt borratxo...I ara què?
-I ara què?¿ Ara res, jo marxo amb el meu pare i tu a treballar. Només ha estat un polvo...Bueno uns quants. Però res més tio!
-Tio?¿ Ostres tu...Està bé fem com si no hagués passat res. Tu i jo no hem follat!
-Mira que arribes a ser pesat, com vulguis, si així deixes de posar-te histèric, per mi perfecte. Però em portes amb cotxe fins la oficina de mon pare, vale?
-Sí, sí clar...digues on és.
-Al carrer Margarida Xirgu, saps aquells blocs blaus que semblen una presó, doncs allà!
-Blocs blaus que semblen una presó...com es diu el teu pare?
-Sempre que et folles a una tia, li fas tantes preguntes? Es diu Lluc Bertran.
-Collons! Merda! Òstia!
-Què comptes quantes paraulotes pots dir en un minut?
-Vols deixar el sarcasme, sisplau!
-Tranquil...et donarà un infart un dia d'aquests!
-El teu pare és el meu cap!
-Ara entenc perquè estàs tant amargat.

divendres, 8 d’abril de 2011

Estàs bé?


-Algun cop has tingut por?
-Sí! No sé...por a la foscor, a les aranyes, a les bronques del pare per arribar tard a casa, crec que quan era petita tenia por de la veïna...
-No, aquestes pors no. No has sentit mai com el pànic t'estreny lentament per acabar-te no ofegant allargant més la teva agonia?
-Estàs bé?

Just en aquell moment vaig entendre que no m'entenia, la pregunta correcta era "A què tens por?" li hagués explicat perquè algunes nits estaven plenes de llàgrimes.

-Carinyo, estàs bé?
-Sí, sí...Tot bé!
-Segur?

No, no està res bé. Per què no proves a abraçar-me, a dir que m'estimes, a estimar-me. Et trobo a faltar i et tinc cada dia amb mi. No necessito que em cuidis, ni que em protegeixis, estima'm i prou. No vull res més.


-Què l'has vist avui?
-Sí...al parc que hi ha al costat de casa seva.
-I què has fet?
-Quedar-me quieta i mirar-lo.
-Estàs bé?

Acabo de veure el fill que vaig donar en adopció amb quinze anys. He vist com caminava, com jugava a futbol amb els seus amics. Que collons he d'estar bé.

-Com ha anat?
-No ha funcionat...
-No?
-No! No ha funcionat!
-Estàs bé?

Aquest matí he sabut, per les notícies, que el meu marit estava acusat de tres violacions, que el jutjarien. S'ha declarat culpable. Estic confusa, no vull que l'home al que m'estimo estigui a la presó durant tants anys però em fa fàstic pensar en el que...és repugnant. No estic bé.

-Ahir pensava en tu...
-Ahir?
-Sí, mentre tornava.
-I per què?
-Crec que estic enamorat de tu.
-I la teva dona?
-L'estimo, i no és suficient.
-Te n'adones del que estàs dient?
-No he pogut fer-ho, perdona'm
-Fa vuit anys que espero escoltar les paraules que has dit.
-Tenia por, de fet tinc por ara. Tinc por d'arribar massa tard.
-M'agradaria no recordar que t'estimo.


Una de les preguntes més apocalítiques que pot pronunciar l'esser humà. Quan la resposta és "Sí", comença a tremolar. És molt complicat acceptar que has perdut la partida amb el destí que has caigut i t'has d'aixecar, és difícil admetre un problema, el dolor, la por...resulta complicat mostrar-se dèbil.

-Estàs bé?





dilluns, 28 de març de 2011

Gran reserva de fa una setmana


-Què prefereixes Terrassa o Mataró? Potser Cerdanyola...
-Què dius!?
-Et pregunto quin tren vols agafar, sinó em contestes ràpid escolliré jo per tots dos!
-Però sinó hem d'agafar cap tren d'aquests...
-Per què no?
-Joder! Doncs perquè no van cap a casa.
-I?
-Mataró!
-Hi ha platja.
-Corre que ja arriba!


-Podria passar-m'hi hores aqui davant.
-I jo! De fet crec que ja anem camí de les dos hores.
-Hauríem de menjar alguna cosa potser...
-Potser sí.
-Què vols? Un entrepà?
-Que m'abraci senyor cambrer! Què els hi queda d'això?
-Li recomano una que tenim a la bodega. És de la reserva de fa una setmana. La millor collita.
-Porti-me-la! Vull tastar-la!


-Tenia por...
-Ja ho sé!
-Gràcies.
-T'estimo.


dilluns, 21 de març de 2011

Estranys coneguts



S'obre la porta de l'habitació, veig la seva mà. Camina amb fermesa. Sempre ha estat més valenta que jo, mai feia un pas endarrere i a vegades, fins i tot, havia d'arrossegar-me.
Està preciosa, com sempre. Podria reconéixer el seu somriure a qualsevol indret del món. Els seus ulls encara no s'han apagat, veig en ells com la funció continua, com el teló encara està pujat, la il·lusió roman desperta. Seu en el balancí de fusta i em somriu.

-Estàs molt guapo, aquesta camisa et queda molt bé. És molt elegant. Veig que encara portes les pulseres. Sé que no et van agradar però les has portades fins ara. M'he trobat a la teva filla en el passadís s'assembla molt a tu i tens un nét fantàstic, semblen feliços tots dos.

Podia notar com la seva veu es crispava, com les paraules que sortien de la seva boca cada cop eren més fràgils. Les seves mans tremolaven. Recordo amb exactitud les paraules que va dir a continuació mentre plorava d'impotència. Recordo com patia en veure sortir les llàgrimes dels seus ulls, com necessitava abraçar-la...

-M'encantaria que poguessis saber qui sóc, que ni tan sols per un moment aparegués en el teu record. Que recordessis que t'estimo.

Aquell va ser el millor regal que vaig rebre en molt de temps. I amb ell vaig tornar a marxar. Odiava aquelles maleïdes transicions. És insoportable viure en la foscor del món de l'absoluta ignorància, sentir que no saps sentir, saber que no saps qui ets, no entendre perquè una estranya que és la teva filla et visita cada dia i t'ensenya les fotos d'un homenet que tot i desconéixer et fan sentir que l'hauries d'estimar.

Una abraçada i una carícia van ser la seva carta de comiat. Ningú, en tot aquell temps que havia passat entre aquelles parets, m'havia tractat així. No entenia el perquè, però em sentia molt segur quan ella estava a prop, em sentia a casa i necessitava que ho sapigués.

-Sé que t'estimo però ara mateix no ho recordo.


"No hi ha res tant important que no poguem oblidar" A.

dilluns, 7 de març de 2011

Com una camisa i una americana fan l'amor...

Sense haver trucat dos cops, els raigs de sol es colaven per les escletxes de la finestra de fusta fins arribar al llit, on acaronaven les cames nues de la dona de la camisa blanca. En sentir l'escalfor del sol va començar a rodolar pel llit, embolicant-se amb els llençols, despentinada i amb els primers botons de la camisa descordats.

-Lleva't dormilega!
-No, sisplau, no vull...una estoneta més, vale?
-No vale, que faràs tard. Mira que t'he portat...
-L'esmorzar al llit! T'estimo.
-Ets una interessada carinyo...
-Sexe a canvi de menjar? Tracte fet?
-Fet!
-Seràs imbècil...

Es posa l'americana negra i es dirigeix cap a la porta. En ficar la clau al pany, de sobte es veu assaltat per la seva dona, qui no dubta en llençar-se als seus braços abans que marxi. Ell riu i la besa mentre l'estreny amb els seus braços. Acompanyat d'un somriure l'home de l'americana negra marxa mentre la dona de la camisa blanca es recolza sobre la porta, inquieta, expectant. Truquen al timbre.

-T'estava esperant...
-Ho sé.

Es besen apassionadament en el rebedor, un dit li descorda totalment la camisa blanca. Arriben a la cuina. L'estira sobre la taula. Ella s'incorpora i li besa el coll, mentre ell es desfà amb aquesta dolça morfina que són els seus petons. El despulla i acaricia la seva esquena, es fa envoltar pels seus braços i tocar per les seves masculines mans. Fan l'amor allà mateix, entre la vaixella, el menjar i els coberts.

-Farem tard avui.
-Sí, afanyem-nos.

L'home de l'americana negra es vesteix, un dolç petó de comiat i a treballar. Però ella guarda entre els seus dits un secret, amb un somriure massa incitant obre la seva mà i li deixa veure els
calçotets.

-Em sembla que t'oblides d'alguna cosa...
-Maleïdes presses!

Recullen la fruita que han escampat pel terra, ella agafa les claus, una última revisió en el mirall, es calça i obre la porta. Ell s'acosta a la porta mentre a peu coix acaba de posar-se la sabata.

-Et deixes el jersei!
-Òstia és veritat, sort que m'ho has dit! És nou, l'estreno avui.
-Doncs et queda molt bé.
-No siguis mentidera no t'ha donat temps en veure com em queda posat.
-Va deixa de jugar que farem tard a classe.
-Com disposi professora.
-Li recordo alumne que la professora pot baixar-li la nota per arribar tard.

Es guarda els calçotets a la butxaca, no té temps a perdre. Ha de creuar el passadís per arribar al seu despatx i en breus allà hi serà el seu cap.

-A quina hora plegues avui?
-D'hora, però avui no em puc quedar.
-Ens veiem demà doncs.
-Sí...demà podries portar aquelles calces de puntetes.
-Aquelles te l'has de guanyar senyor director general.
-Dolenta...

L'home de l'americana negra i la dona de la camisa blanca es fonen en una tendra abraçada sobre el sofà de vellut vermell.

Muses:
Love me two time- The Doors
The house of the rising sun- The Animals
Save Me- Embrace

dijous, 24 de febrer de 2011

Una cervesa i un orgasme, sisplau!

Sus piernas, sus adorables y vivaces piernas, no estaban muy juntas, y, cuando localicé lo que buscaba, sus rasgos infantiles adquirieron una expresión soñadora y atemorizada en la que se mezclaban el placer y el dolor”

Vladimir Nabokov, "Lolita"



Només ens separen un parell o tres de metres, està asseguda llegint un llibre amb les cames creuades, bebent el que crec que és un whisky sense gel. Porta unes mitges negres, gairebé transparents. Les sabates de taló vermelles estilitzen les seves llargues cames que amb una sensualitat innata mou. Tan sols mirant com agafa el got i se'l posa a la boca, veient com l'alcohol recorre els seus llavis, m'excito.

Em trobo en els seus turmells, són delicats i prims, els meus dits són suficientment llargs com per envoltar-los. Avanço en el camí pujant la meva mà per les seves cames, acaricio el seu genoll, arribo a la cuixa i obro el palmell. Paso la mà sota el seu vestit negre de seda, arribo a les angonals i miro com es mossega el llavi mentre tanca els ulls. Baixo un dels tirants del vestit i beso les seves clavícules, les seves espatlles, el seu coll, mossego la seva orella i passo els meus dits entre els seus cabells, la despentino. Busca els meus llavis i jugo amb ella, m'allunyo per augmentar el seu desig. Baixo el vestit, descordo el sostenidor i beso els seus pits. Quan llepo els mugrons sento com un calfred recorre el seu cos. Baixo les seves calces fins als genolls i faig baixar la meva mà, col·locant-la estratègicament entre les seves cames, jugo amb els meus dits mentre el seu cos adopta posicions extremadament excitants. Sento els seus gemecs i no puc deixar de fer-la sentir dona.

M'acabo la cervesa d'un cop i marxo al lavabo per alliberar el plaer acumulat. Li hagués pogut fer l'amor aquella nit, però en sortir al bar no hi era. Massa tard, massa temps imaginant.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Carinyo mai saps que dir!

Hola amor! Sento haver trigat tant avui, però hi havia molta gent a la plaça. Com estàs? Tot bé? Per cert, saps a qui m'he trobat? A la Júlia! Estava comprant peix, és tant preciosa aquesta dona...té un cos impressionant no sembla haver tingut dues criatures, oi? No l'hi he dit res, m'ha fet vergonya.

Ahir a la tarda vaig anar al metge em va receptar unes pastilletes vermelles, no són gaire grans però tampoc em fan el pes a més em sembla que no les necessito crec que no me les prendré. Què en penses? Carinyo mai saps que dir! Bueno...almenys ara et quedes per escoltar-me.

Ara recordo la Júlia, quins cabells que té...i els seus ulls, a més sembla una bona mare. L'únic defecte que li trobo és haver follat amb tu. Aixó de ficar-se en el meu llit amb el meu marit no em fa gaire gràcia. Suposo que és normal jo t'estimo i no suporto imaginar-te despullat amb altres dones. Ta mare això no ho entén, aquest odi que em professa és exagerat...només vaig matar-te.


divendres, 11 de febrer de 2011

Diari anònim d'una anònima dona (Segona part)

Encara sóc aquí sola en una terra que no és la meva, escrivint aquest estúpid diari que ni tan sols jo llegiré. En deixar la meva feina o en enviar a la merda al capullo fastigós del meu cap em creia valenta, forta, omnipotent...massa mentides juntes em temo. Ara entenc que tan sols havia disfressat actes d'absoluta covardia, només estava abandonant els meus problemes, fugint, escapant d'ells.

No em sento millor per haver marxat de l'escena del crim. He intentat córrer davant dels problemes per intentar guanyar-los, intentant arribar abans que ells a la meta però estava equivocada des del principi. Els problemes no eren els meus competidors, no eren un altre corredor, els problemes participaven amb mi, els problemes formen part de mi, els problemes sóc jo.

Tan és on vulgui anar, ells sempre m'acompanyaran. Només desapareixeran si sóc capaç d'enfrontar-me a ells cara a cara. Un duel a mort. Ells o jo. I com sempre he de sobreviure i un cop més tirar endavant. Doncs sóc conscient que mai podem desfer el camí ens hem marcat, no es pot tornar enrere.

Em creia lliure i sóc una esclava més...

Trobaré el camí per desfer-me dels problemes?

dimecres, 9 de febrer de 2011

La malaltia del menyspreu

Coneixes algú que acaba sent important en la teva vida, l'expliques sensacions, sentiments, profunditats, despulles la teva ànima i passat un temps te n'adones que no és com et pensaves. La superficialitat, l'egocentrisme, la irresponsabilitat, la immaduresa...fa por, oi?

Què has de fer? Deixar que aquesta persona baixi en la pròxima estació, deixar-la en el tren esperant que torni a ser la persona que desitges que sigui...donar i no rebre res a canvi és una situació molt complicada sobretot per qui entrega. Però encara pot ser pitjor si l'única persona a qui li explicaries, l'única persona que seria capaç de fer-te veure amb claredat la situació, és a l'altra punta del món. Què et queda? Plorar? Compassió? Victimisme? En aquest cas ignorància i lletres.

"Soy el capitán y le ordeno que abandone usted mi barco!"



diumenge, 6 de febrer de 2011

Somriures de baix consum

Bona nit, encantada i encantats acabem amb les formalitats!

Sóc aquí per explicar-vos una d'aquestes paranoies que ens passen pel cap a aquelles persones que quan anem pel carrer ens abstraiem per fixar-nos en aquelles petites coses, insignificants, prescindibles, mínimes, detalls absurds, l'encanteri, la màgia de les quotidianitats.

Asseguda en l'andana, suportant la interminable espera del tren que arriba amb retard, observo a una parella, que obligats per la manca de seients, s'esperen drets. L'ésser de cromosomes XY en un dolç intent d'amenitzar aquells llargs trenta minuts anunciats per megafonia, es converteix en el narrador d'un cicle nefast d'històries d'humor edificades sobre uns fonaments d'acudits predictibles. L'ésser de cromosomes XX intenta demostrar els seu agraïment amb un somriure, però no ho aconsegueix, perquè no es pot pagar amb somriures de baix consum la generositat.

Mai us heu fixat en els diferents tipus de somriures? Hi ha un per cada situació, tenim aquell que desitgem que desaparegui perquè ens fa sentir idiotes, imbècils...però que quan ja no hi és donaríem el que fos perquè tornés a ser-hi és aquell que es dibuixa quan estem enamorats o el que apareix quan sona una cançó impregnada de bons records. La majoria de somriures ens aporten d'una manera o d'una altra bones sensacions, excepte els somriures de baix consum. Són extremadament perillosos i sovint són el presagi d'un terrible esdeveniment, es caracteritzen per l'absència de lluentor en els ulls, per la fugacitat o la mínima expressivitat.

Malgrat la tendresa que li era oferida, l'ésser de cromosomes XX tenia tots els símptomes. En el seu somriure es podia percebre el menyspreu, l'egoisme, la incapacitat d'apreciar els detalls...una nena consentida era el que a mi em semblava.

Un somriure no us farà pobres i farà ric a qui el rep, feu-vos un favor no utilitzeu els somriures de baix consum.




dimarts, 1 de febrer de 2011

La dona somnàmbula


Caminava sola amb els talons a les mans pels gèlids carrers adormits de Barcelona. El vent bufant va fer ballar els seus cabells, la pintura de la cara escorreguda, les mitges mal posades...la ciutat començava a despertar-se i ella encara no havia anat a dormir.

Un dia difícil, d'aquells que fan història, d'aquells en els que t'agradaria no haver sortit del llit, ni l'alcohol, ni el sexe, ni els amics, ni tan sols la festa havia aconseguit alleugerar les penes ho havia intentat tot. Agafa el metro i torna a casa decebuda, trista, plorant...la resta de viatgers la miren imaginant quina història havia provocat les llàgrimes de la dona somnàmbula...ella ha fixat els seus ulls en la finestra, li agrada sentir que es troba sota terra.

Arriba a casa i es posa a mirar fotografies antigues, capses plenes de records. Augmenten les seves llàgrimes, arriba a la histèria silenciada, trenca les imatges creient estar minvant el dolor però continua fent mal. Aquella nit dorm estirada al terra. El seu marit es desperta per anar a la feina i la veu en posició fetal arraconada en un cantó de l'habitació amb tendresa la desperta. Vol saber com es troba.

-Què et passa amor?
-El meu amant ha mort.


Aquella tarda a Barcelona un metge forense examina el cos sense vida d'una dona de mitjana edat.

Qui no va suportar el dolor?





diumenge, 16 de gener de 2011

La inesperada sorpresa

-Ens trobem a dos quarts d'onze davant de la seva porteria.
-Molt bé, fins després.
-Adéu, un petó!
-Un petó!

Sortia del metro, arribava tard (Com sempre), mirava el mòbil esperant alguna trucada d'impaciència però res, vaig pensar que encara no hi seria. Davant del número 143 asseguda m'esperava des de feia 10 minuts.

Amb el sopar dins una bossa de plàstic, portat directament des del territori paquistaní del carrer Balmes, practicàvem diversos canvis de veu, fins i tot d'idioma, per fer encara més inesperada la sorpresa. En finalitzar els assajos s'obre el teló i...ACCIÓ! Truquem al timbre i ningú ens contesta, cap veu, cap soroll només es sentia el tràfic de Balmes un dissabte a les onze de la nit.

-Truquem-la! Jo crec que si estigués sola en una ciutat que no és la meva i truquessin a la meva porta a aquestes hores tampoc obriria.

Información Movistar el número al que ha llamado se encuentra...

Ens mirem i comencem riure, no pot ser tot ha de tenir una explicació ha d'estar-hi, hi ha de ser. Truquem-la a casa. No vam tenir resposta.

Sabeu aquells moments en el que tot va malament, en els que saps que res sortirà bé però que tot i així no ho deixes estar, ho intentes, ho tornes a intentar, et dones mil vegades contra el mateix mur però no abandones.

Un veí ens obre i entrem. Agafem l'ascensor i seiem a les escales davant la porta. Continuem trucant, al timbre i al telèfon, sense resposta. L'esglaó es converteix en el nostre espai vital, comencem a tastar el sopar teníem gana, la llum s'apaga diversos cops parlem de trobar un mètode per deixar-la encesa i no haver-nos d'aixecar però necessitàvem un pal i mira aquella nit se'ns va oblidar agafar un tros de branca al sortir de casa. Ni telèfon, ni timbre...un cop més les tecnologies ens havien abandonat i vam escriure una nota. Mentre li explicàvem la nostra patètica història sentim l'ascensor, està pujant creuem els dits havíem sentit la veu d'una noia.

-Segur que és ella! Està sortint, està tancant la porta de l'ascensor...

Sentim com la veïna obre la porta de casa seva. Les nostres esperances no ens abandonen però la nostra amiga no apareix. Marxem resignades amb el sopar, busquem plans alternatius.

-Anem a casa meva sopem i veiem una peli?
-Vale...

Veiem passar el nostre bus, l'havíem perdut. Després de caminar la Diagonal, arribar a Francesc Macià perdem el bus, són les dotze i deu de la nit ja és diumenge i encara no hem sopat. Que ens queda RIURE! En comptes d'esperar decidim agafar el tram i a Esplugues ja esperarem el bus. Va ser una bona idea, no perquè arribéssim abans no us penseu que vam tenir tan bona sort no, sinó perquè en encetar la nostra conversa sobre el gènere masculí va seure al nostra costat un noi. No paràvem de queixar-nos d'ells, de lloar la seva simplicitat, els hi vam regalar tot el nostre sarcasme aquella nit alguns noms propis en van rebre més que d'altres. Mentrestant el noi del seient del costat no parava d'amagar el somriure sota les mans, ens va interrompre, segur que era un intent per desviar el tema, però no ho va aconseguir. Ens vam acomiadar d'ell i vam sortir del tram.

Vam acabar sopant a les dues de la matinada sobre un sofà-llit buscant la peli que no vam trobar. Els nostres ulls es van tancar.

Al matí després d'esmorzar, escoltar música i despertar-nos dues hores després que sonés el despertador vam saber que li havia passat a la nostra amiga, tot estava solucionat.

A vegades qui dóna la sorpresa la rep.


Dedicat a l'estimada i estimadíssima amiga, no pateixis que el pròxim cop et trucarem per avisar-te de la sorpresa.
PD: El millor de tot això és que ens deus una nit de festa :)

dilluns, 3 de gener de 2011

Diari anònim d'una anònima dona (Primera Part)

He arrossegat una roca tot aquest temps, l'he portada sempre penjada del meu coll, ni recordo el primer dia que la vaig trobar, ens vam conèixer per casualitat i des de llavors mai ens hem separat. Tenia la sensació que ja formava part de mi, abandonar-la era com desfer-me d'un braç o dels meus ulls.

Aquesta roca al principi era suportable, pesava però podies caminar. A mesura que passava el temps t'ofegava però podies sobreviure. Ahir em faltava l'aire, no podia respirar, el pit em feia mal, tenia les cames paralitzades, em sortia sang del nas, estava marejada...

Em vaig desfer d'ella, vaig llençar-la des d'un penya-segat. Al principi em sentia sola, buida, massa lleugera...Avui em sento viva.

Ahir vaig acomidar-me de la feina! Per la meva boca van sortir les paraules més punyents i despietades que us pugueu imaginar, anaven dirigides cap al meu cap, un capullo fastigós un tio amb el cervell entre les cames que ni tan sols follava bé. Mentre em dirigia cap a la porta de sortida vaig llençar pels aires tots els maleïts papers que tants mal de caps m'havien portat. En arribar a casa vaig agafar roba, diners, uns quants llibres, una llibreta i un boli, ho vaig ficar tot en una maleta. A l'aeroport vaig comprar un bitllet per qualsevol destí i encara sóc aquí.

Sense roca...però sóc lliure?