Amagada en les entranyes del teatre, ofegada en els darrers trenta segons d'espera, amb les pulsacions en augment, anhelant trepitjar l'escenari i tement l'hora de fer-ho. Immersa en un estat nerviós que em provoca una amnèsia total. El meu cap no recorda on comença el primer Pas de Bourrée, només em resta confiar en la memòria del meu cos.
Noto com em manca l'aire, obro els ulls en un gest sobtat, condueixo la meva mà fins al pit. No sé com respirar, no entenc perquè no respiro. Necessito deixar de patir aquesta agonia però alhora vull continuar patint i fer romandre la lluita fins l'últim sospir.
Escolto les primeres notes musicals, camino d'esquenes al públic fins arribar al centre de l'escenari. Tres, dos...Noto com el meu peu acarona la cama, sobrepassant la frontera del genoll, col·loco els meus braços en tercera amb un senzill Port de Bras i així com una ballarina d'una caixa de música giro sobre mí mateixa, mig gir, amb un petit Promenade. Dos segons d'interval entre una frase musical i una altra són suficients per contemplar els ulls que atentament esperen el meu proper moviment. És impressionant sentir-te el centre de gravetat de tota una sala plena de mirades carregades d'imatges, decepcions, esperances, crítiques, prejudicis...Només em queda oferir el meu treball i sensacions.
Arriba la infermera que crida al metge i aquest a més metges. Ràpidament s'omple l'habitació d'individus amb bata blanca. Em toquen i em parlen, noto molt dèbilment com punxen agulles en la meva pell. M'he convertit en el focus d'atenció. Sento la imperiosa necessitat d'expressar què em passa, què sento, però no trobo la manera de fer-ho. Sento cada cop més, com el meu cos es paralitza.
Sé que estic ballant, noto com els meus peus es mouen, com els meus braços canvien de posició, com les meves cames giren i es preparen per les Pirouettes. Però conscientment no realitzo cap moviment, sento com no penso i el meu cos és dirigit per la música. No hi ha res més enllà dels meus moviments. Em trobo immersa en mi mateixa i en la dansa. És una sensació d'aïllament total, és genial. Tours a la seconde en dedans, Tour jeté, Tours en chaines, Pas de vals, Sissonne...
Ja no pateixo, però no em sento bé. Intento entendre què és el que em pregunten, però no els sento. És com si estigués a molts quilòmetres d'ells. Estic sola i segueixo lluitant perquè un minut de vida segueix sent vida.
El primer Arabescque en relevé final i l'aïllament haurà acabat. El peu dret, l'únic que toca el terra, es recolza sobre els dits. La meva cama, completament estirada, suporta el meu pes. Mentre l'altre forma un angle de noranta graus, també estirada. Els braços senyalen l'infinit. Lluito per l'equilibri de les forces, horitzontals i verticals. Em sento en un nivell superior, literalment. En aquest nivell, jo decideixo quan descendir i no per caure sinó per anivellar-me lentament amb el terra de l'escenari, acaronar-lo amb els meus peus. Lluites per mantenir l'equilibri en el punt més àlgid però has d'incrementar més les forces per desfer-lo.
Havia lluitat per mantenir-me amb vida durant nou mesos i ara en trenta segons podia caure, sense control, en el més somnífers dels estats. La imatge d'aquella nit, en el teatre, amb totes aquelles mirades i aquell primer Arabescque en relevé. Com vaig perdre el control, com el turmell va trencar-se, com vençuda vaig caure al terra i com lluitant, vaig aconseguir aixecar-me sobre el peu il·lès.
