diumenge, 10 de juliol de 2011

Diari anònim d'una anònima dona (Final)

No sóc l'anònima dona, però podria dir-vos com és. Té els ulls verds, és pèlroja, d'estatura mitjana, el seu tabic nasal està lleugerament torçat a l'esquerra i té una piga en el coll, justament sota l'orella, que m'encanta besar.

Fa uns mesos que la vaig conéixer, caminava sola i borratxa, de sobte va començar a ploure i en comptes de refugiar-se, va ficar-se dins la font de la plaça movent el seu vestit mentre cridava "Marcello, Marcello..." al més pur estil de la Dolce Vita de Fellini. Vaig apropar-me a ella, podia haver-me quedat tota la nit mirant-la. En veure'm va posar-se a riure, no entenia perquè, era ella la boja no pas jo.

Ahir em va escriure una nota:

Marxo, mil vegades gràcies per fer-me feliç. Necessito solucionar uns problemes urgentment sinó m'ofegaran durant tota la meva vida. Si vols entendre'm llegeix el diari negre que hi ha sobre el llit.
T'estimo.

T'entenc i t'estimo, per això he decidit marxar, res em lliga enlloc només tu.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada