dimarts, 12 d’octubre de 2010

Per regla general!


-És aqui mateix, camini tot recte i a la primera cantonada giri a la dreta.

-Perfecte, moltíssimes gràcies.

I camina, tot recte endavant, amenitza el trajecte amb diversos espectacles, funcions molt selectes que només poden ser vistes un cop al dia. Inicia el seu entreteniment amb la dona vella de la casa groga.

Una "Caçadora" són així denominades pel nostre protagonista les solteres de més de 40 anys que ensenyen els pocs encants que els hi resten; pugen els seus pits, es pinten com a putes, es vesteixen com a jovenetes, sense gaire èxit i realitzen diversos moviments que intenten despertar alguna mena de desig sexual en la seva presa. En aquest cas la presa era el peixater, un home d'aspecte avorrit i àpatic. Divorciat, deien que la seva dona l'havia deixat perquè era extremadament ràpid, ja m'enteneu...ella amb prou feines s'havia tret la roba quan la força de la gravetat ja havia fet el seu treball. El diàleg gestual que mantenien resultava divertit, aquella dona semblava anar molt calenta i ell...ell diguem que feia el que podia; mirar-se-la i fer algun tipus de moviment que pretenia ser un gest d'agraïment o d'aprovació o d'avorriment...en realitat resulta difícil desxifrar la mirada d'un home buit.

Continua el seu camí...Senyors i senyores! Nens i nenes! Nois i noies! Animals, extraterrestes, i qualsevol altre ésser! Mireu, deleiteu-vos amb el millor espectacle de tots els temps. Un home ajagut al terra amb aspecte indefens, fràgil...algunes persones passen per la seva vora i deixen alguns céntims, d'aquells que fa feixuga la tasca de portar el moneder, d'aquests que ens sobren. D'altres tan sols passen de llarg, deuen pensar que sinó canta o fa alguna mena d'espectacle no es mereix la seva atenció. Finalment s'aixeca, recull les seves quatre coses i marxa.

-Perdona! T'has deixat els teus diners.
-No, no són meus.
-Sí, aquelles persones te'ls han donat.
-Ja, però jo no els hi he pas demanat.
-Bueno, no feia falta t'han vist allà estirat i han volgut ajudar-te.
-Ajudar-me? Per què?
-No sé...estaves dormit al carrer.
-Quina pena...tots tallats pel mateix cantó!

Somriu i segueix fent el seu camí. Uns metres més enllà una parella de joves. El noi intenta allargar la mà, descendre el braç per les seves espatlles i arribar així a la conquesta dels seus propòsits, el pit de la noia. Ella baixa el cap i els seus ulls observen com l'estan tocant, aixeca el cap i el gira, el mira, i es torna a mirar el pit. Ella hauria de desfer-se'n d'ell, donar-li una bofetada i marxar indignada. Però li agrada, li agrada que aquesta mà l'estigui tocant. En veure que a ella no li ha molestat gens el noi s'extranya, no hi comptava amb aquesta reacció. Vol marxar, no volia fer-ho, no sent res especial, no li agrada aquesta noia, de fet no li agrada cap noia.

I per fi arriba a la primera cantonada, gira a la dreta et voilà el Bar d'en Benet. Tal i com el recordava: petit, agobiant, brut...veu com un grupet d'homes es mira i remira a la cambrera com si ella només fos un tros de carn, així senten reafirmada la seva virilitat. Tot i que ella no es veu gaire indignada, és més crec que li agrada.

Algun dia deixarem de tenir en compte aquestes rígides normes socials? Només cal fer un cop d'ull al teu voltant, ningú és com hauria de ser. És aqui on resideix la diversió.