divendres, 31 de desembre de 2010

Brindem per una vida NO LINEAL

L'últim dia de l'any la majoria de la gent fa un balanç del que ha estat la seva vida en els darrers 365 dies. Mira endarrere per veure com ha estat de feliç o per argumentar les seves penes i plors. Jo personalment només de pensar en fer un cop d'ull a l'any 2010 em tremolen les cames, QUINA POR! un cop vaig dir que recordar es viure per segon cop (Segur que no és meu...) doncs sincerament crec que la meva persona no està preparada per reviure la intensitat d'aquells moments, moments que d'altra banda m'estimo. (No intenteu entendre'm, ni jo mateixa ho he aconseguit en 19 anys!)

Crec que en comptes de fer un balanç, hauríem de mirar endavant, somriure al 2011 i intentar que d'aqui un any tinguem la mateixa sensació d'intensitat, sí perquè no necessitem una vida lineal cal viure-ho TOT!

Així felicito l'entrada a la nova vida no lineal que ens espera a aquells i aquelles que feu un cop d'ull a aquest humil escrit.

Gràcies

dimarts, 28 de desembre de 2010

EM SENTS?...Et parlo amb el cos


Asseguts en el sofà de vellut vermell només ens separen trenta centímetres. Em mires amb timidesa, insegur però amb valentia, esperes la meva resposta. La vergonya s'apodera de mi però ho aconsegueixo, giro lentament el meu coll, pujo el cap i et somric. Les mirades es troben. Passem el temps xerrant amb els ulls, em mossego el llavi, estic nerviosa, et toques el cabell, em moro per saber que penses.

Sense saber com, la distància ha desaparegut. Tinc la teva mà en els meus cabells, m'acaricies. Els meus dits es llisquen per les teves celles, intento memoritzar amb les mans les teves faccions, el teu nas, els teus llavis...em mossegues el dit, m'aturo en el teu coll. Em passes la mà per l'esquena i amb els dits comences a fer dibuixos, no els entenc, no t'entenc però no vull que t'allunyis.

La meva mà travessa el teu pit, rius i sé que t'estic fent pessigolles així que deixo d'acariciar-te però abans que la mà s'escapi, l'atrapes i la tornes a posar on estava. Et sento molt a prop, sé que estàs a menys d'un centímetre del meu cos però m'encantaria que encara fos menys. No sé com t'ho has fet, m'has llegit la ment? No ho sé...però ja sóc on volia estar, la teva barbeta és el meu sostre, el teu pit la paret i els teus braços la porta tancada que no desitjo obrir, no em deixis anar.

Comences a inclinar el meu cos i el deixes caure amb tendresa, molt suaument sobre el sofà. Els teus llavis entren en contacte amb la meva pell, enceten el seu camí a la mandíbula, baixen pel coll i arriben al bòsfor de Almasy, aquell buit que hi ha entre les clavícules i s'enfonsen en ell. Puc sentir com la meva respiració s'accelera, com les meves terminacions nervioses em fan tremolar.

Els meus dits ballen sobre la teva pell, les paraules que et dic a cau d'orella et fan estremir, entrellaces els teus dits amb els meus, has fet desaparèixer les fronteres dels nostres cossos. Em beses, en els teus petons trobo el desig que sents per mi, m'encanta, m'encantes.


dimarts, 16 de novembre de 2010

MENTIDES

-L'altre dia vaig conéixer una noia. Preciosa. Realment Impressionant.
-Que bé, no?
-Sí. A més sabia moltes coses, parlava amb propietat, havia viatjat arreu del món, coneixia un munt de gent famosa...semblava molt experimentada, era interessant.
-Que bé, no?
-Suposo. Però la forma en que deia les coses...no sé, no m'acabava de convéncer.
-Que bé, no?
-Era com si tot el que deia fos una mentida. Saps?
-Que bé, no?
-Com si la seva vida no fos prou interessant...
-Que bé, no?
-Tot massa perfecte.
-Que bé, no?
-Tinc la sensació que la seva vida és tant senzilla, que està tant descontenta amb el que té, que s'inventa històries. La seva realitat, és la ficció, crec.
-Que bé, no?
-Escoltar-me no entra dintre dels teus plans, oi?
-Que bé, no?
-Ets imbécil.
-Que bé, no?

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Per regla general!


-És aqui mateix, camini tot recte i a la primera cantonada giri a la dreta.

-Perfecte, moltíssimes gràcies.

I camina, tot recte endavant, amenitza el trajecte amb diversos espectacles, funcions molt selectes que només poden ser vistes un cop al dia. Inicia el seu entreteniment amb la dona vella de la casa groga.

Una "Caçadora" són així denominades pel nostre protagonista les solteres de més de 40 anys que ensenyen els pocs encants que els hi resten; pugen els seus pits, es pinten com a putes, es vesteixen com a jovenetes, sense gaire èxit i realitzen diversos moviments que intenten despertar alguna mena de desig sexual en la seva presa. En aquest cas la presa era el peixater, un home d'aspecte avorrit i àpatic. Divorciat, deien que la seva dona l'havia deixat perquè era extremadament ràpid, ja m'enteneu...ella amb prou feines s'havia tret la roba quan la força de la gravetat ja havia fet el seu treball. El diàleg gestual que mantenien resultava divertit, aquella dona semblava anar molt calenta i ell...ell diguem que feia el que podia; mirar-se-la i fer algun tipus de moviment que pretenia ser un gest d'agraïment o d'aprovació o d'avorriment...en realitat resulta difícil desxifrar la mirada d'un home buit.

Continua el seu camí...Senyors i senyores! Nens i nenes! Nois i noies! Animals, extraterrestes, i qualsevol altre ésser! Mireu, deleiteu-vos amb el millor espectacle de tots els temps. Un home ajagut al terra amb aspecte indefens, fràgil...algunes persones passen per la seva vora i deixen alguns céntims, d'aquells que fa feixuga la tasca de portar el moneder, d'aquests que ens sobren. D'altres tan sols passen de llarg, deuen pensar que sinó canta o fa alguna mena d'espectacle no es mereix la seva atenció. Finalment s'aixeca, recull les seves quatre coses i marxa.

-Perdona! T'has deixat els teus diners.
-No, no són meus.
-Sí, aquelles persones te'ls han donat.
-Ja, però jo no els hi he pas demanat.
-Bueno, no feia falta t'han vist allà estirat i han volgut ajudar-te.
-Ajudar-me? Per què?
-No sé...estaves dormit al carrer.
-Quina pena...tots tallats pel mateix cantó!

Somriu i segueix fent el seu camí. Uns metres més enllà una parella de joves. El noi intenta allargar la mà, descendre el braç per les seves espatlles i arribar així a la conquesta dels seus propòsits, el pit de la noia. Ella baixa el cap i els seus ulls observen com l'estan tocant, aixeca el cap i el gira, el mira, i es torna a mirar el pit. Ella hauria de desfer-se'n d'ell, donar-li una bofetada i marxar indignada. Però li agrada, li agrada que aquesta mà l'estigui tocant. En veure que a ella no li ha molestat gens el noi s'extranya, no hi comptava amb aquesta reacció. Vol marxar, no volia fer-ho, no sent res especial, no li agrada aquesta noia, de fet no li agrada cap noia.

I per fi arriba a la primera cantonada, gira a la dreta et voilà el Bar d'en Benet. Tal i com el recordava: petit, agobiant, brut...veu com un grupet d'homes es mira i remira a la cambrera com si ella només fos un tros de carn, així senten reafirmada la seva virilitat. Tot i que ella no es veu gaire indignada, és més crec que li agrada.

Algun dia deixarem de tenir en compte aquestes rígides normes socials? Només cal fer un cop d'ull al teu voltant, ningú és com hauria de ser. És aqui on resideix la diversió.


dissabte, 4 de setembre de 2010

Aquesta sensació de llibertat...

Estar en el cim del turó més alt de la teva ciutat, veient com els carrers s'adormen amb la poca llum de la lluna i sentir l'aire fred de mitjanit acariciant la teva cara, despentinant els teus cabells, donant vida a la teva roba...sentir-te l'amo del món, del teu món. Descobrint la meravellosa sensació de llibertat que transmet la puresa d'aquell olor a herba humida, sentir-te viu.

Hi ha vegades a la vida que et sents mort, neutre, veus la vida passar mentre tu intentes sobreviure a ella i t'oblides que arribarà el dia en que la vida deixi de passar, s'aturi i no puguis tornar enrere, i llavors serà massa tard. Per sort, sempre hi ha algú que et fa veure que la felicitat només arriba si t'hi esforces a conseguir-la. Que no calen mil desitjos fets realitat, ni somnis, ni prínceps, ni contes de fades...només cal somriure i deixar-te endur, només cal voler ser feliç.

És llavors quan entens la simplicitat de les paraules "ser feliç" que sents com t'alliberes de les teves pors, dels patiments, dels agobios innecessaris, del odis, dels rencors...quan només quedeu tu i la teva vida. Us mireu cara a cara i el diàleg és molt simple:

VIDA: Necessito que m'aprofitis!
TU: No et preocupis...ja ho estic fent.

És impressionant sentir aquesta sensació de llibertat...

ARE YOU GONNA BE MY WAY-LENNY KRAVITZ

divendres, 20 d’agost de 2010

Problemes INTERNS

En el tren, esperant arribar al seu destí, veient passar les ciutats una darrere de l'altre, la seva vida se'l menjava, l'atemoritzava prendre desicions, volia viure i prou, però no en sabia; deixava que els seus pensaments s'instalessin massa temps en el seu cap. Necessitava una abraçada que li diguessin que tot estava bé, que tot aniria bé encara que fos mentida, necessitava simplicitat i no la tenia.
Enyorava temps passats que havien fugit massa ràpid.

Volia claretat i no la trobava, només sorgien preguntes i més preguntes sense resposta, sensacions noves, massa sensacions noves. Records que li provocaven un buit a l'estòmac, por a no tornar a trobar-se a ell mateix, por a tornar a passar pel patiment de setmanes anteriors, por a perdre tot el que havia guanyat, por al dolor.

Va baixar del tren i una ràfega de vent va sentir que el netejava, que li donava temps per respirar, per poder permetre's un instant en blanc només per ell, sense intruses preocupacions estúpides que dintre d'uns anys no tindran sentit. El vent va marxar i els rajos del sol van acariciar la seva cara proporcionant-li l'escalfor de l'abraçada necessitada.

Havia de desfer-se de tot allò que li voltava pel cap en silenci, sense que ningú escoltés. No volia compassió, ni que l'aconsellessin, ni tan sols que l'escoltessin, només volia rebre un mínim detall; una abraçada, un somriure...i que ningú el jutgés.

La persona amb qui els problemes són més difícils de solucionar és amb tu mateix, l'única amb la que sempre hauràs de conviure.

Escric per mi!

divendres, 23 de juliol de 2010

Paraules d'amor

No era guapa, ni tan sols atractiva, però era una dona que cridava l'atenció. Caminava amb un vestit vermell pels carrers deserts del poble a altes hores de la nit, feia fred, es gelava, però ni tan sols l'hivern aturava els seus peus.

En arribar a un portal de fusta, vell, molt antic, un somriure es va dibuixar a la seva cara. Va continuar el seu camí, portava un paper a les seves mans, va arribar a un gran camp d'espigues.
Asseguda enmig d'un mar de matissos grocs i daurats una dona obria una carta que feia regalimar per la seva cara les llàgrimes que sortien dels seus ulls.

Estimada Rosa,

Sé que demà marxes a la ciutat i potser no et torni a veure en molt de temps o mai més, sé que això nostre no pot arribar massa lluny doncs tu ets de bona família i jo un pobre fill de pagès que res té per oferir-te més que el seu sincer amor. I això no és suficient, no vull que visquis envoltada de deutes, de pobresa i de mediocritat, tu mereixes més i no em perdonaria mai que abandonessis la vida que et pertany per mi.

Estic segur que seràs molt feliç i trobaràs algú altre que et podrà donar allò que jo no puc, jo mentrestant seguiré aquí pensant en tu cada dia, estiman-te perquè sé no trobaré en algú altre el que sento per tu. Perdona'm per no gosar acomiadar-me de tu...no hagués pogut deixar-te marxar

Mai oblidaré el temps passat amb tu,
T'estimo.

Ella sentia un buit terrible en el cor, l'havia odiat tan de temps pensant que ni tan sols l'estimava, que havia estat un simple amor d'estiu...I ara trobava una d' aquellas pequeñas cosas que nos hacen que lloremos cuando nadie nos ve.
Canviaria la meva vida, la meva riquesa, la meva cultura adquirida en les millors escoles i universitats per poder passar un dia amb tu. No entenies res, jo no volia la meva vida, només desitjava estar amb tu i ara no puc, perquè tu no ets aquí i no tornaràs.
I així la dona del vestit vermell va restar plorant enmig d'espigues daurades durant el trenc d'alba.

Paraules d'amor...somnis de poetes JM Serrat

divendres, 9 de juliol de 2010

La simplicitat d'una paraula de set lletres

Asseguda enmig de l'herba llegint a Shakespeare "Romeo i Julieta", etern referent de l'amor incondicional, els clàssics amants de Verona que superen mil obstacles per poder estimar-se, per poder viure junts l'un amb l'altre i un final tràgic, la mort dels joves.

Llegia cada pàgina del llibre com si el món estigués a punt d'acabar, com si sapigués que el temps s'acabava i que no tindria temps d'arribar al final, tot i coneixe'l. Els rajos de sol il·luminaven el seu cabell que es movia amb el vent lleuger i agradable que corria aquella tarda d'estiu.

Els seus ulls començaven a humitejar-se, les llàgrimes queien sobre els fulls de paper i unes lletres desdibuixades i negres, escrites amb ploma al final del llibre donaven forma a un verb, una conjugació, un únic significat, set lletres només. T'estimo.

-Perdoni senyora, es troba bé?

-Sí, ploro de felicitat. Sap què? Avui he obert una capsa que tenia guardada en el meu armari, una capsa folrada amb un paper ple de flors; lavanda, tulipes, gessamins, roses...totes elles precioses. A dintre hi havia trossets de la meva vida en paper les radiografies dels meus fills, les seves primeres fotos, les cartes que ens enviàvem amb les amigues i aquest llibre.
El primer regal que el meu marit em va fer, tot i que a llavors encara només erem nòvios, recordo que me'l va donar abans de marxar a Alemanya, havia de treballar per poder sobreviure i aqui no hi havia feina suficient. Jo m'havia enfadat amb ell perquè no va poder acomiadar-se de mi abans de marxar i ell em va enviar aquest llibre, me'l vaig acabar aquell mateix dia i un T'estimo va ser suficient per estimar-lo tota una vida.
Ara ha marxat però ja no tornarà, només em queda el seu record i aquest T'estimo etern que sempre em farà sentir la felicitat que aquell dia em va donar quan el vaig llegir per primer cop.

dijous, 1 de juliol de 2010

Una abraçada en un carrer de Barcelona




Envoltada pels seus braços, tan a prop del seu pit que arribava a sentir-se subjectada, allunyada del terra, era ell qui la mantenia a quilòmetres de distància de la resta del món.

Es sentia protegida, els seus caps es creuaven i les barbetes descansaven una en l'espatlla de l'altre, l'aire gèlid de l'hivern a Barcelona no tenia espai en aquell petit món que acabaven de crear.

Estaven totalment aïllats del món, mentre la resta de mortals passejaven embogits pels carrers de la ciutats comtal amb un afan de consumisme i estrés prenadalenc. Només un parell d'ulls s'havia exactament el que estava passant a no més d'un metre del seus peus, ho sabia molt millor que els propis protagonistes.

El temps s'havia aturat, no existia ningú més, només ells i l'abraçada infinitament eterna en els seus records en un dels carrers més trepitjats de Barcelona.
El final s'apropava, doncs sense un acabament no hi ha un inici possible. Així l'energia mantinguda entre els seus cossos va fugir com un petó llarg i càlid a la galta de la noia.

Ella va marxar cap al tren amb un somriure estúpid dibuixat a la seva cara i amb unes ganes boges de posar-se a saltar i a cridar per ensenyar a qualsevol que es parés a observar-la que era feliç, immensament feliç.

Hi ha moments intrasferibles, que mai podràs ser capaç de transmetre totalment a ningú perquè són instants que només et pertanyen a tu, són aquests els moments d'extrema felicitat en els que el teu cap volta pel cel sense rumb fixe esperant a no ser mai despertat del somni profund en el que es troba immers.
Aquests instants acostumen a escassejar però és precisament aquesta particularitat la que els fa tan espectaculars.




dissabte, 26 de juny de 2010

Detalls

El dibuix d'una nena de sis anys com a agraïment per les tardes passades amb ella acompanyades de sumes, restes, paraules dictades... un dibuix on tu apareixes més gran que la resta del paisatge, on el teu nom i el d'ella es troben escrits junts. El somriure que apareix a la seva careta quan els teus ulls s'omplen d'il·lusió al adonar-te que ha dedicat el seu temps a pensar en tu i que per tant no ets només una espècie de mestre de reforç.

Les paraules que una amiga t'escriu de matinada tot i haver abandonat la conversa i que descobreixes al dia següent veient que les rareses que us separen no són prou distància entre vosaltres.

Les lletres de cançons que recorden a temps passats escrites per a tu en el teu mur, esperant per ser llegides, paraules que et fan somriure invouluntàriament.

Els e-mails rebuts d'antics professors que mostren l'orgull que senten per haver estat la seva alumna i la il·lusió que transmeten les seves paraules que se n'adonen que encara els tens presents a la teva vida.

Un missatge inesperat agraint, sense haver de fer-ho, la teva ajuda fent-te sentir útil i important.

Obrir la capsa dels records, on guardes aquests detalls materialitzats, mirar-los una i altra vegada i adonar-te que has estat i ets feliç perquè hi ha persones que dediquen el seu temps a pensar en tu i a fer-t'ho saber.

Són els detalls el que et fan saber el que tens i valorar-los és el secret de la felicitat.

divendres, 25 de juny de 2010

Estúpids cinismes humans

-Demà farà vuit mesos que estem junts!

-A si? Felicitats!! Us heu d'estimar moltíssim tant de temps junts! I tu Tura, quant portes amb el teu nòvio?

-No ho sé.

-Com pot ser? és ell el que s'enrecorda, no? Tu ets més despitada.

-Tampoc. Simplement no posem números a l'amor o es que estimes més algú per portar més temps amb ell?
Simplement vivim el dia a dia, sabem que ens tenim l'un a l'altre sense límits establerts.

-Però així no podeu celebrar els aniversaris, ni us podeu fer regals!

-No ens fa falta, el millor regal és aquell que es fa quan es vol sense dates imposades o celebracions absurdes.

-Doncs a mi em sembla molt trist, tothom compta els mesos que porta amb la seva parella, és lo normal.

"Lo normal", "Tothom" absurdes normes socials!! Qui les va inventar? Perquè hem de fer tots el mateix? Només hi ha un opció correcta? no ho crec pas.
Mesurar el temps que portes estimant a algú em sembla cínic, amb estimar ja en tens prou no tens temps de res més.
Qui ha decidit que la millor manera de viure és hipotecar-se, casar-se, tenir fills, envellir i morir. Per què això és lo considerat normal?
Quina és la diferència entre un boig i una persona amb enteniment? que la primera no actua amb normalitat? Qui som els humans per establir els límits entre aquests dos conceptes? No som ningú.

Vivim envoltats d'absurdes convencions socials, d'estúpids cinismes humans on la majoria es refugia per no haver de pensar i així només fer el que han dit que s'ha de fer. Saps que les teves accions seran aprobades per "tothom". És més fàcil.
No cal que ningú et doni el vist-i-plau, fes el que creguis que s'ha de fer.