dijous, 1 de juliol de 2010

Una abraçada en un carrer de Barcelona




Envoltada pels seus braços, tan a prop del seu pit que arribava a sentir-se subjectada, allunyada del terra, era ell qui la mantenia a quilòmetres de distància de la resta del món.

Es sentia protegida, els seus caps es creuaven i les barbetes descansaven una en l'espatlla de l'altre, l'aire gèlid de l'hivern a Barcelona no tenia espai en aquell petit món que acabaven de crear.

Estaven totalment aïllats del món, mentre la resta de mortals passejaven embogits pels carrers de la ciutats comtal amb un afan de consumisme i estrés prenadalenc. Només un parell d'ulls s'havia exactament el que estava passant a no més d'un metre del seus peus, ho sabia molt millor que els propis protagonistes.

El temps s'havia aturat, no existia ningú més, només ells i l'abraçada infinitament eterna en els seus records en un dels carrers més trepitjats de Barcelona.
El final s'apropava, doncs sense un acabament no hi ha un inici possible. Així l'energia mantinguda entre els seus cossos va fugir com un petó llarg i càlid a la galta de la noia.

Ella va marxar cap al tren amb un somriure estúpid dibuixat a la seva cara i amb unes ganes boges de posar-se a saltar i a cridar per ensenyar a qualsevol que es parés a observar-la que era feliç, immensament feliç.

Hi ha moments intrasferibles, que mai podràs ser capaç de transmetre totalment a ningú perquè són instants que només et pertanyen a tu, són aquests els moments d'extrema felicitat en els que el teu cap volta pel cel sense rumb fixe esperant a no ser mai despertat del somni profund en el que es troba immers.
Aquests instants acostumen a escassejar però és precisament aquesta particularitat la que els fa tan espectaculars.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada