La Capsa

Em trasllado, canvio de pis. Marxo a un més gran, té unes finestres enormes per on camina el sol, una cuina d'aquestes americanes i una prestatgeria vermella. Estic completament enamorada de la prestatgeria, em sento en el sofà de vellut i la miro. És realment increible, està lleugerament inclinada cap a l'esquerra, té un forat molt petit a la cantonada dreta i dues esquerdes en la part superior. És totalment imperfecte i és això el que més m'agrada. He pensat que hi podria posar a sobre. He remenat caixes de cartró, bosses de plàstic i maletes. Enmig del caos que suposa la meva vida material he trobat la resposta, La Capsa.

En agafar-la m'ha caigut al terra escampant els records que gelosament he guardat durant molts anys. Retalls de diaris, una careta de Princesa, jocs de pistes a l'estil Sherlock Holmes, embolcalls de bombons i caramels, targetes de llocs on vam riure, frases que ens van fer entendre que ens estava passant, he trobat en ella l'amor que imaginàvem, he mirat al mirall cara a cara i m'he vist, ens he vist passejant per la universitat, descobrint carrers, rient, menjant gofres de Portal de l'Àngel. Ens he vist assegudes prop del mar dinant, a punt de ser devorades per unes malèfiques gavines.

Ara miro la prestatgeria, però sóc al terra, asseguda amb les cames creuades, mirant La Capsa. Després de tants anys m'agrada recordar aquells dies, erem joves, amb ganes de viure tot i cada moment, amb ganes de sentir, de creure en l'amor, de ballar...m'agrada viure tot i cada moment, sentir, estimar, ballar...m'agrada recordar que no ens hem perdut en aquests anys que et puc trobar en La Capsa, en el telèfon, uns metres més enllà...

M'agrada pensar que això serà així.

No abandone usted mi barco!

Sant Jordi

Vivien en un pis petit de Ciutat Vella, d'aquells amb les finestres de fusta i un espiell de formes abstractes. Amb prou feines hi havia deu passes del "menjador" a la cuina, tenien un lavabo petit i petit és un eufemisme. Però entre aquelles parets hi havia certa màgia, no és alguna cosa que us pugui explicar ni definir espero que em pogueu entendre quan us dic que el pis petit de Ciutat Vella tenia encant.

Al llit encara, començaven a despertar. La llum del dia travessava les cortines i acaronava les seves cares. Es desfeien en abraçades i petons a primera hora del matí. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles [...] Ens desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. (Els Amants, V.A.E).

Arriba a la feina amb un somriure que marxa fugaç quan se n'adona de la quantitat de papers i informes que ha de redactar i omplir. Les hores llargues i mandroses no acompanyen en rapidesa al seu somriure, però tampoc donen la mà als informes que avancen en segon posició amb una lentitud desesperant. L'entreteixit del temps no mostra cap fisura, flueix sempre, ineluctable. (El Temps M.M i P) Augura una interminable, depriment i gris tarda.

Més enllà, en el districte 3 de la Ciutat Comtal, un home d'uns trenta anys passeja pels carrers de Sants buscant aquell regal perfecte, el detall precís que necessita per fer entendre que estima. No volta de botiga en botiga amb l'esperança de comprar un perfum car o una joia de gran valor. Busca alguna cosa sensible, imperfecte i perible. No vol que el valor de l'objecte es trobi en el seu preu, no desitja comprar l'amor, la gratitud o la felicitat. Diners tornen los malalts sans, moros, jueus e crestians leixant a Déu e tots los sants diners adoren (Elogi dels Diners A.T)

Espera pacientment davant l'entrada de l'empresa, veu sortir a l'explotat estudiant en pràctiques, a la secretària del cap del departament de màrqueting, al cap del departament de màrqueting amb les sabates descordades, sense corbata i despentinat. Deixa volar la seva imaginació. Fins i tot ja han sortit el conserge i la senyora de la neteja. No entén que ha passat, fa gairebé una hora que hauria d'haver sortit per aquella porta.

Arriba al segon pis, s'obren les portes de l'ascensor i en el mirall es reflexa la imatge d'una dona cansada de treballar, trista i esgotada que necessita ser alliberada abans de ser engolida per la feina. En Jordi l'envolta amb els seus braços i fent girar la cadira deixa enrere els informes. Abans de besar-la li regala una rosa i sembla que aconsegueix que la seva princesa entengui que l'estima. No sé ab quin mitjà ni art de paraules vos puga manifestar quanta és l'amor que us porte, e quant d'hora en hora aumenta en mi, car certament no és en ma potència la menor part d'aquella recitar-vos pogués (Tirant Lo Blanc J.M)

En el petit pis de Ciutat Vella aquella nit fan l'amor, nus es troben abraçats sobre l'ampit de la finestra, estimant-se en aquell racó de la màgica Barcelona, que s'adorm deixant enrere aquell 23 d'abril, tancant els ulls a la Diada de Sant Jordi. Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts, i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc. Per tot això i coses que t'amago em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo. (Amor Particular, LL.LL-enllaç-)

El 23 d'abril sap a petons, a abraçades i a amor. Olora a roses i es pinta amb cinc franges grogues i quatre de vermelles. Es respira cultura, paraules i històries per explicar. La Diada de Sant Jordi és un llibre, les Rambles plenes de gom a gom, un poema o una delicada rosa. Sant Jordi és amor, lletres i perquè no, Catalunya. Poder entendre la nostra cultura en català. On ets Espanya?-No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua-que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! (Oda a Espanya. J.M).

El 23 d'abril es defineix entre l'amor i les lletres.

Feliç Diada de Sant Jordi

Obres:

Els Amants. Vicent Andrés Estellés

El Temps. Miquel Martí i Pol

Elogi del Diners. Anselm Turmeda

Tirant Lo Blanc. Joanot Martorell

Amor Particular. LLuís Llach

Oda a Espanya. Joan Maragall.

El pare modern

He intentat entendre què em passa, però no ho aconsegueixo. Per això he vingut. Saps d'aquelles coses que penses que mai et passaran a tu, saps que les persones es moren però no n'ets conscient fins que algú proper està ficat dins la capsa de fusta, o quan veus que els teus amics o coneguts es divorcien i tu penses "a mi mai em passarà" o fins i tot quan creus que la teva parella t'estima fins que te n'adones que s'està follant a un altre. Saps el que vull dir? Doncs el mateix m'està passant ara, jo abans creia que aquestes coses només passaven a les pelis, però no. A vegades quedo amb el nòvio de la meva filla, bueno a vegades el convido a casa, no, a vegades ve a casa i follem, en realitat cada dia ve a casa i follem, potser fins i tot estic enamorat d'ell. Sí, jo crec que és això.

He arribat a pensar fins i tot en enviar a la meva filla a una escola internat d'aquestes molt elitistes, súper privades, saps? Una d'aquestes on van amb faldilletes i camisa. Són cares però sap què? m'ho puc permetre fa molts anys que sóc un tio bastant solvent, amb molts quartos i una empresa pròpia. De fet si la meva dona encara està casada amb mi és perquè jo li dono tots els capricis que necessita per ser feliç. Ara no es pensi que no me l'estimo, clar que li tinc carinyo, joder... tot i que realment si no m'hagués casat amb ella ara no tindria a la meva filla destorbant per aqui, clar que potser si no hagués nascut tampoc hauria conegut al seu nòvio i jo ara no me'l podria tirar o potser...En definitiva, bueno, ara no sé per on anava, és igual.

A mi el que em passa és que vull fotre un clau amb aquest tio a totes hores i no puc suportar que vingui a sopar i dormi amb la meva filla i escoltar-los per la nit gemegant. Perquè nosaltres som uns pares molt moderns sap? Collons mira si som moderns que em tiro al nòvio de la meva filla! Perdoni, perdoni era un acudit fàcil. En fi, que jo no suporto sentir com follen. Miri si un cop va venir a sopar, el noi clar, i li ficava mà per sota la taula i notava com s'excitava i m'excitava a mi però no podíem passar d'allà i jo no puc viure així. No sé què fer. A vostè li ha passat algun cop?

-Jo es que no tinc filles

Caiguda lliure

Another one bites the dust-Queen

Pell canyella, cames quilomètriques, morena... no debia tenir més de 25 anys. Vaig aprofitar que jugava amb el gos per anar a buscar reserves d'alcohol, només tenia cerveses. No era vodka, però serviria. No entenia perquè aquella deessa havia decidit acabar la nit amb un desconegut tant patètic com jo, un tio de 33 anys, solter, que es passa deu hores diàries a la feina i que quan arriba a casa encara continua treballant. Portava tant de temps sense...i ara...amb ella...m'excitava només de pensar en despullar-la!

-Déu meu...

-M'avorria, com que has trigat tant i he pensat que era millor saltar-nos les formalitats

-Les formalitats, sí, no em sembla malament, vull dir, que està bé, no no està bé, vull dir que sí...estàs despullada, oi?

-Deixa de fer l'imbècil que ja hem perdut massa temps!

Vam follar al sofà, sobre la taula, damunt la catifa...van caure les fotos, els papers, el llum, els discos; L'Elvis, en Lennon, el Sinatra, Genesis of Genesis, The Crime of the Century...

-Vols parar! No veus que estic enfeinat?

-Què dius?

-Res, res...segueix gemegant!

-Quan tu ets amb elles no et molesto, em quedo assegut en el banc, llegint el diari, esperant que acabis...hauries de tornar-me el favor.

-M'estàs posant nerviosa, vols anar per feina!!!

-Ho sento, és que...Ho veus? Ara s'emprenya! Marxa i demà et porto al parc aquell tan gran on hi ha la gosseta negra, que et penses que no me n'havia adonat de com la mires! Va, vés tirant, necessito aquests polvos, sisplau...

Estava mort, massa desentrenat i ella era un font inesgotable. Mai es cansava a sobre, sota, de costat, asseguda...no tenia pietat amb mi. Faltava una hora per llevar-me i tot just acabava la feina.

-Bon dia!
-Quina hora és?

-Les 9!

-Collons les 9?! Merda!

-Què et passa?

-Queda't i esmorza si vols jo he de marxar, ja hauria de ser a la feina.

-No, tranquil...si avui no tinc classes al matí. A més he quedat amb el meu pare.

-Perdona per no estar per tu, però és que arribo massa tard. I com és que no tens classe?

-És que han marxat d'excursió i jo no hi podia anar.

-D'excursió? no sabia que es feien sortides a la universitat.

-Universitat? Però que dius...si estic a quart d'ESO.

-Què?! Quants anys tens?

-Quinze, bueno d'aqui cinc mesos setze!

-No pot ser...

-Escolta que ahir a la nit no t'importava gaire quina edat tenia!

-Per què no la sabia!!!

-No ho vas preguntar!!

-Anava molt borratxo...I ara què?

-I ara què?¿ Ara res, jo marxo amb el meu pare i tu a treballar. Només ha estat un polvo...Bueno uns quants. Però res més tio!

-Tio?¿ Ostres tu...Està bé fem com si no hagués passat res. Tu i jo no hem follat!

-Mira que arribes a ser pesat, com vulguis, si així deixes de posar-te histèric, per mi perfecte. Però em portes amb cotxe fins la oficina de mon pare, vale?

-Sí, sí clar...digues on és.

-Al carrer Margarida Xirgu, saps aquells blocs blaus que semblen una presó, doncs allà!

-Blocs blaus que semblen una presó...com es diu el teu pare?

-Sempre que et folles a una tia, li fas tantes preguntes? Es diu Lluc Bertran.

-Collons! Merda! Òstia!

-Què comptes quantes paraulotes pots dir en un minut?

-Vols deixar el sarcasme, sisplau!

-Tranquil...et donarà un infart un dia d'aquests!

-El teu pare és el meu cap!

-Ara entenc perquè estàs tant amargat.

Estàs bé?

Genesis-Dreaming while you sleep

-Algun cop has tingut por?

-Sí! No sé...por a la foscor, a les aranyes, a les bronques del pare per arribar tard a casa, crec que quan era petita tenia por de la veïna...

-No, aquestes pors no. No has sentit mai com el pànic t'estreny lentament per acabar-te no ofegant allargant més la teva agonia?

-Estàs bé?

Just en aquell moment vaig entendre que no m'entenia, la pregunta correcta era "A què tens por?" li hagués explicat perquè algunes nits estaven plenes de llàgrimes.

-Carinyo, estàs bé?

-Sí, sí...Tot bé!

-Segur?

No, no està res bé. Per què no proves a abraçar-me, a dir que m'estimes, a estimar-me. Et trobo a faltar i et tinc cada dia amb mi. No necessito que em cuidis, ni que em protegeixis, estima'm i prou. No vull res més.

-Què l'has vist avui?

-Sí...al parc que hi ha al costat de casa seva.

-I què has fet?

-Quedar-me quieta i mirar-lo.

-Estàs bé?

Acabo de veure el fill que vaig donar en adopció amb quinze anys. He vist com caminava, com jugava a futbol amb els seus amics. Que collons he d'estar bé.

-Com ha anat?

-No ha funcionat...

-No?

-No! No ha funcionat!

-Estàs bé?

Aquest matí he sabut, per les notícies, que el meu marit estava acusat de tres violacions, que el jutjarien. S'ha declarat culpable. Estic confusa, no vull que l'home al que m'estimo estigui a la presó durant tants anys però em fa fàstic pensar en el que...és repugnant. No estic bé.

-Ahir pensava en tu...

-Ahir?

-Sí, mentre tornava.

-I per què?

-Crec que estic enamorat de tu.

-I la teva dona?

-L'estimo, i no és suficient.

-Te n'adones del que estàs dient?

-No he pogut fer-ho, perdona'm

-Fa vuit anys que espero escoltar les paraules que has dit.

-Tenia por, de fet tinc por ara. Tinc por d'arribar massa tard.

-M'agradaria no recordar que t'estimo.

Una de les preguntes més apocalítiques que pot pronunciar l'esser humà. Quan la resposta és "Sí", comença a tremolar. És molt complicat acceptar que has perdut la partida amb el destí que has caigut i t'has d'aixecar, és difícil admetre un problema, el dolor, la por...resulta complicat mostrar-se dèbil.

-Estàs bé?