dijous, 24 de febrer de 2011

Una cervesa i un orgasme, sisplau!

Sus piernas, sus adorables y vivaces piernas, no estaban muy juntas, y, cuando localicé lo que buscaba, sus rasgos infantiles adquirieron una expresión soñadora y atemorizada en la que se mezclaban el placer y el dolor”

Vladimir Nabokov, "Lolita"



Només ens separen un parell o tres de metres, està asseguda llegint un llibre amb les cames creuades, bebent el que crec que és un whisky sense gel. Porta unes mitges negres, gairebé transparents. Les sabates de taló vermelles estilitzen les seves llargues cames que amb una sensualitat innata mou. Tan sols mirant com agafa el got i se'l posa a la boca, veient com l'alcohol recorre els seus llavis, m'excito.

Em trobo en els seus turmells, són delicats i prims, els meus dits són suficientment llargs com per envoltar-los. Avanço en el camí pujant la meva mà per les seves cames, acaricio el seu genoll, arribo a la cuixa i obro el palmell. Paso la mà sota el seu vestit negre de seda, arribo a les angonals i miro com es mossega el llavi mentre tanca els ulls. Baixo un dels tirants del vestit i beso les seves clavícules, les seves espatlles, el seu coll, mossego la seva orella i passo els meus dits entre els seus cabells, la despentino. Busca els meus llavis i jugo amb ella, m'allunyo per augmentar el seu desig. Baixo el vestit, descordo el sostenidor i beso els seus pits. Quan llepo els mugrons sento com un calfred recorre el seu cos. Baixo les seves calces fins als genolls i faig baixar la meva mà, col·locant-la estratègicament entre les seves cames, jugo amb els meus dits mentre el seu cos adopta posicions extremadament excitants. Sento els seus gemecs i no puc deixar de fer-la sentir dona.

M'acabo la cervesa d'un cop i marxo al lavabo per alliberar el plaer acumulat. Li hagués pogut fer l'amor aquella nit, però en sortir al bar no hi era. Massa tard, massa temps imaginant.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Carinyo mai saps que dir!

Hola amor! Sento haver trigat tant avui, però hi havia molta gent a la plaça. Com estàs? Tot bé? Per cert, saps a qui m'he trobat? A la Júlia! Estava comprant peix, és tant preciosa aquesta dona...té un cos impressionant no sembla haver tingut dues criatures, oi? No l'hi he dit res, m'ha fet vergonya.

Ahir a la tarda vaig anar al metge em va receptar unes pastilletes vermelles, no són gaire grans però tampoc em fan el pes a més em sembla que no les necessito crec que no me les prendré. Què en penses? Carinyo mai saps que dir! Bueno...almenys ara et quedes per escoltar-me.

Ara recordo la Júlia, quins cabells que té...i els seus ulls, a més sembla una bona mare. L'únic defecte que li trobo és haver follat amb tu. Aixó de ficar-se en el meu llit amb el meu marit no em fa gaire gràcia. Suposo que és normal jo t'estimo i no suporto imaginar-te despullat amb altres dones. Ta mare això no ho entén, aquest odi que em professa és exagerat...només vaig matar-te.


divendres, 11 de febrer de 2011

Diari anònim d'una anònima dona (Segona part)

Encara sóc aquí sola en una terra que no és la meva, escrivint aquest estúpid diari que ni tan sols jo llegiré. En deixar la meva feina o en enviar a la merda al capullo fastigós del meu cap em creia valenta, forta, omnipotent...massa mentides juntes em temo. Ara entenc que tan sols havia disfressat actes d'absoluta covardia, només estava abandonant els meus problemes, fugint, escapant d'ells.

No em sento millor per haver marxat de l'escena del crim. He intentat córrer davant dels problemes per intentar guanyar-los, intentant arribar abans que ells a la meta però estava equivocada des del principi. Els problemes no eren els meus competidors, no eren un altre corredor, els problemes participaven amb mi, els problemes formen part de mi, els problemes sóc jo.

Tan és on vulgui anar, ells sempre m'acompanyaran. Només desapareixeran si sóc capaç d'enfrontar-me a ells cara a cara. Un duel a mort. Ells o jo. I com sempre he de sobreviure i un cop més tirar endavant. Doncs sóc conscient que mai podem desfer el camí ens hem marcat, no es pot tornar enrere.

Em creia lliure i sóc una esclava més...

Trobaré el camí per desfer-me dels problemes?

dimecres, 9 de febrer de 2011

La malaltia del menyspreu

Coneixes algú que acaba sent important en la teva vida, l'expliques sensacions, sentiments, profunditats, despulles la teva ànima i passat un temps te n'adones que no és com et pensaves. La superficialitat, l'egocentrisme, la irresponsabilitat, la immaduresa...fa por, oi?

Què has de fer? Deixar que aquesta persona baixi en la pròxima estació, deixar-la en el tren esperant que torni a ser la persona que desitges que sigui...donar i no rebre res a canvi és una situació molt complicada sobretot per qui entrega. Però encara pot ser pitjor si l'única persona a qui li explicaries, l'única persona que seria capaç de fer-te veure amb claredat la situació, és a l'altra punta del món. Què et queda? Plorar? Compassió? Victimisme? En aquest cas ignorància i lletres.

"Soy el capitán y le ordeno que abandone usted mi barco!"



diumenge, 6 de febrer de 2011

Somriures de baix consum

Bona nit, encantada i encantats acabem amb les formalitats!

Sóc aquí per explicar-vos una d'aquestes paranoies que ens passen pel cap a aquelles persones que quan anem pel carrer ens abstraiem per fixar-nos en aquelles petites coses, insignificants, prescindibles, mínimes, detalls absurds, l'encanteri, la màgia de les quotidianitats.

Asseguda en l'andana, suportant la interminable espera del tren que arriba amb retard, observo a una parella, que obligats per la manca de seients, s'esperen drets. L'ésser de cromosomes XY en un dolç intent d'amenitzar aquells llargs trenta minuts anunciats per megafonia, es converteix en el narrador d'un cicle nefast d'històries d'humor edificades sobre uns fonaments d'acudits predictibles. L'ésser de cromosomes XX intenta demostrar els seu agraïment amb un somriure, però no ho aconsegueix, perquè no es pot pagar amb somriures de baix consum la generositat.

Mai us heu fixat en els diferents tipus de somriures? Hi ha un per cada situació, tenim aquell que desitgem que desaparegui perquè ens fa sentir idiotes, imbècils...però que quan ja no hi és donaríem el que fos perquè tornés a ser-hi és aquell que es dibuixa quan estem enamorats o el que apareix quan sona una cançó impregnada de bons records. La majoria de somriures ens aporten d'una manera o d'una altra bones sensacions, excepte els somriures de baix consum. Són extremadament perillosos i sovint són el presagi d'un terrible esdeveniment, es caracteritzen per l'absència de lluentor en els ulls, per la fugacitat o la mínima expressivitat.

Malgrat la tendresa que li era oferida, l'ésser de cromosomes XX tenia tots els símptomes. En el seu somriure es podia percebre el menyspreu, l'egoisme, la incapacitat d'apreciar els detalls...una nena consentida era el que a mi em semblava.

Un somriure no us farà pobres i farà ric a qui el rep, feu-vos un favor no utilitzeu els somriures de baix consum.




dimarts, 1 de febrer de 2011

La dona somnàmbula


Caminava sola amb els talons a les mans pels gèlids carrers adormits de Barcelona. El vent bufant va fer ballar els seus cabells, la pintura de la cara escorreguda, les mitges mal posades...la ciutat començava a despertar-se i ella encara no havia anat a dormir.

Un dia difícil, d'aquells que fan història, d'aquells en els que t'agradaria no haver sortit del llit, ni l'alcohol, ni el sexe, ni els amics, ni tan sols la festa havia aconseguit alleugerar les penes ho havia intentat tot. Agafa el metro i torna a casa decebuda, trista, plorant...la resta de viatgers la miren imaginant quina història havia provocat les llàgrimes de la dona somnàmbula...ella ha fixat els seus ulls en la finestra, li agrada sentir que es troba sota terra.

Arriba a casa i es posa a mirar fotografies antigues, capses plenes de records. Augmenten les seves llàgrimes, arriba a la histèria silenciada, trenca les imatges creient estar minvant el dolor però continua fent mal. Aquella nit dorm estirada al terra. El seu marit es desperta per anar a la feina i la veu en posició fetal arraconada en un cantó de l'habitació amb tendresa la desperta. Vol saber com es troba.

-Què et passa amor?
-El meu amant ha mort.


Aquella tarda a Barcelona un metge forense examina el cos sense vida d'una dona de mitjana edat.

Qui no va suportar el dolor?