Essència



Rebuig


Recordo aquella tarda, asseguts en la nostra terrassa de la Plaça Reial, no era nostra però hi anàvem gairebé cada tarda. Sempre ens passaven les hores volant, parlant de res. Ell era el meu amic, aquella persona a qui li explicava fins l'últim racó dels meus pensaments, algú en qui confiava.


De sobte em diu que m'estima, que està enamorat de mi, que li agrado, que no vol ser el meu amic. Ràpidament el meu cos va adoptar una posició distant, els meus ulls evitaven trobar-se amb els seus, tenia ganes de marxar, de fugir i no veure'l mai més. 


Sé que és cruel tot aquest pensament i que si la situació es donés a la inversa, moriria de dolor, però no sabia com reaccionar i els meus instints van véncer la raó. M'hagués agradat pronunciar una frase que no fos un tòpic.


EGOCENTRISME
Hi ha persones que no es mereixen res del que els hi dones, tenen una muralla d'egocentrisme tant infranquejable com la de la ciutat de Troia, ni tan sols un cavall de fusta disfressat de detallisme i atenció guanyaria la guerra a l'egolatria. 

Donar, donar, donar, donar, donar, donar i no rebre res a canvi ni tan sols un petit somriure, perquè JO, JO, JO, JO, JO i JO m'ocupa massa temps!

Au, vés a la merda un estona, quan Atles deixi el pes del teu món sobre les teves espatlles no ploris, no et servirà de res.

 SOLITUD
-Has sentit mai que estàs cansat d'aixecar-te, de lluitar per poder somriure, cansat d'intentar ser feliç, de superar mil obstacles que es tornen a col·locar en els moments menys oportuns, cansat d'enderrocar un mur que es torna a refer, incapaç de tirar endavant per trobar un camí clar i simple...has sentit mai que estàs perdut no et trobes i desitjes que el món s'aturi que pari d'avançar de seguir endavant, per rogar-li que t'esperi que encara no estàs preparat per acompanyar-lo?

-No.

-Doncs jo si, em trobo sol i perdut, no trobo res que em lligui a cap lloc.

-No sé...no t'entenc estàs enmig d'una gran multitud, gira't mira el teu voltant!

-Em sento encara més sol enmig d'aquesta gent



FELICITAT
Et miro, t'acaricio, els teus ulls tancats, sents el meu tacte i fas un petit somriure. Les teves mans en el meu pit, tranquil, adormit. 
Els meus ulls no veuran més dies i sóc feliç, feliç perquè durant els últims instants de la meva vida he sentit la teva respiració a sobre meu, el teu olor, he tocat el teu cos i he pogut abraçar-te
T'estimo fill.

NOSTÀLGIA
Ha tornat després d'algun temps a trepitjar els carrers, tots ells vestits de records de temps no tan llunyans però millors. Sent com l'aire de l'estació encara fa olor a bosc humit després de la pluja, veu els gronxadors
on solia jugar amb son pare quan era petit, la gespa on s'estirava i embrutava la samarreta que la mare acabava de rentar, el quiosc on comprava les llaminadures amb els amics, la cantonada on va atrevir-se a donar la mà a la nena més maca de classe amb només sis anys, la plaça major l'escenari del seu primer concert...


Arriba a casa, no hi ha ningú va directament al discos de vinil, el seu tresor; Status Quo, James Brown, Elvis Presley, Supertramp, Roy Orbison... Recorda les tardes de diumenge escoltant aquestes cançons, la Banda Sonora de la seva vida. Puja al terrat, el seu lloc preferit, allà es sent lliure, s'asseu abraça les seves cames i pensa que fàcil era la vida quan no coneixia que era patir per amor, fer-se gran, tenir responsabilitats i enyora aquests temps.


Envoltat de records es sent protegit per la nostàlgia un sentiment amb aires de bipolaritat que tan mateix et pot dibuixar un somriure com fer-te plorar. 
 


DOLOR
Asseguda en una cadira, mirant la foto de la paret del menjador, recta, alçada, amb una cara blanca, neutra, faccions mudes, silencioses, mentre les llàgrimes fugien dels seus ulls per recórrer la seva cara i caure a les cames.

Ningú al seu voltant, ningú trucant al telèfon, ningú esperant-la en qualsevol racó del món, sola. A la foto ella i un noi. abraçats davant d'un pont. De sobte el seu estat s'agreuja, augmenten les llàgrimes, comença a respirar amb dificultats, li agafa un atac d'histèria.

A la pantalla de l'ordinador un e-mail: 
L'Ies Narcís Oller li dóna el seu més sincer condol i li fa saber la profunda tristessa que sent per la mort de Carles Estalrich Minoves, el seu fill.


Maleïdes tecnologies, freds sistemes de comunicació.