divendres, 29 de juliol de 2011

Només necessito a Romeu i Julieta


Va llevar-se tard com acostumava a fer, una dutxa freda i una poma per esmorzar. Nua encara obria el tercer calaix, on guardava la roba interior, unes calces netes i el sostenidor de tirants negre van ser la seva elecció. Va agafar la faldilla vermella i la samarreta verda cordada al coll que havia comprat a Donostia l'any passat. Esperant l'ascensor es posava la sandàlia dreta i en entrar-hi dins va adonar-se'n que aquell sostén era sense dubte la pitjor combinació possible amb la samarreta, però ara ja no podia fer res.

A menys d'un metre de les andanes va veure com el tren marxava sense ella, resignada va seure en el banc d'acer que hi havia just a la seva esquerra. Per megafonia la veu monòtona i avorrida de l'home de Renfe avisava d'un retard de quinze minuts en la seva línia. Immediatament es va posar a llegir.

Aquell matí va aconseguir arribar a la feina amb una hora de retard, com que hauria perdut més temps demanant el justificant a l'estació la bronca del seu cap va ser monumental. Així que sense més dilacions va seure en la seva cadira davant d'una taula plena de papers per arxivar.
A mig matí l'olor del cafè acabat de fer va hipnotitzar-la i, sense poder evitar-ho, es va apropar per agafar-ne un. Entre cafès, llet i sucres es trobaven unes companyes de feina. Una d'elles explicava amb certa prepotència el caríssim viatge que li havia regalat el seu nòvio a París per demanar-li allà mateix, sota la Torre Eiffel, que es casés amb ell. L'altra amb enveja i hipocresia exaltava a aquell home i la sort que tenia la seva amiga de tenir-lo al seu costat.

Va tornar a la seva taula, sense cafè i trista, mirava la foto d'un home. A la mà el seu mòvil, havia marcat un número al que finalment no va trucar. El dia no podia ser més horrible. En acabar les vuit hores de feina va recollir les seves coses i va marxar cap a casa. A fora estava plovent i ella no portava paraigües, completament xopa va haver de ficar-se en un tren ple de gent. Va estar-se tota la tornada anxovada i sense poder llegir.

Va entrar a l'edifici i va seure en el segon esglaó del portal. Amb la mirada perduda, les mans mortes i les cames flexionades, les llàgrimes van començar a caure dels seus ulls. Mig minut després plorava desesperadament. Quan va aconseguir calmar-se i respirar amb normalitat va dirigir-se al seu pis. En ser davant de la porta va adonar-se'n que hi havia un sobre blanc enganxat i deia "Obre'm...Si us plau". Amb la cara encara plena de llàgrimes llegia el full que hi havia a l'interior. A mesura que avançava en la lectura les llàgrimes deixaven pas al seu somriure.

Ràpidament va entrar dins de casa seva, va córrer cap a la cuina i aquest cop dins la nevera es trobava un altre sobre blanc "Com que t'encanta sentir el fred...". En acabar de llegir-lo va saltar el sofà de vellut vermell per arribar a la seva habitació, justament en el tercer calaix hi havia un altre "Aquest és el meu calaix preferit...". En no més de 40 segons havia arribat a les bústies, va obrir la seva i allà enmig de factures, publicitat i cartes del banc hi havia un paquet.

"Carinyo, no tornaré a fer-te l'amor fins que l'hagis llegit..." a dins Romeu i Julieta. Hi havia una dedicatòria, en llegir-la es va posar a plorar, aquest cop eren llàgrimes diferents no tenien tristessa ni esgotament ni resignació aquestes cridaven "Tenyoro", "Testimo", "Per què collons no estàs aquí?"

En el menjador asseguda en la cadira de fusta escrivia. "...un dia de merda, sí senyor. Però amb final feliç. Per viatjar a París calen diners, per escriure cartes necessites amor. Sóc feliç sense diners, sense París...El que no entenc és com ha fet per organitzar..."

-Quan no puguis comprar xocolata ja em diràs si vols continuar sense diners...
-Idiota!!!

(Com un llamp va girar-se per abraçar-lo, gairebé l'ofega)

-Carinyo, necessito respirar!
-Perdó...Què fas aqui? Què ets boig? Tornes d'aqui a una setmana! Has fet un viatge de dotze hores per estar-te vuit com a màxim aquí, s'ha de ser burro!
-Exactament m'hi estaré vuit hores i mitja. Volia veure't i ho he fet.
-I després de dos mesos no podies esperar-te set dies més?
-Podia, però jo volia veure't avui. I no ets tu la que sempre diu que les coses s'han de fer quan un desitja fer-les? Doncs ja està!
-Ja però...No calia...
-Vols que marxi?
-No, no, no, no, no,no, no, no!!!!!!!!!
-Llavors fem l'amor?
-Ostres, no puc!
-Tens la regla?
-No, és que el capullo del meu nòvio m'ha dit que no em farà l'amor fins que no llegeixi Romeu i Julieta de Shakespeare. Ho entens, oi?

(Entre somriures i carícies van fer l'amor aquella mateixa nit)


La vida és massa curta per perdre-la pensant en els estúpids cinimes humans que ens impedeixen fer el que realment desitgem. Cal viure-la amb intensitat sense penedir-nos ni d'una sola coma de la història de les nostres vides. Així és com desitjo que hagi estat la vida d'una dona lluitadora i valenta que avui ha respirat per última vegada, deixant un llegat de persones que l'estimen i somriuen cada vegada que la recorden.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Lladre de pensaments

Demà hauria d'anar a veure-la, fa massa temps que no passo per casa seva. Ostres! Però demà tinc l'entrevista amb el Director comercial del Japó, hauré d'aplaçar la visita a la mare. Total tampoc és urgent, ma mare pot esperar.

Quan arribem a Barcelona espero que estigui allà, esperant a l'altra banda de les portes. Em moro per veure'l. I si no hi és? I si ha oblidat que arribava avui?

Tinc ganes de veure com ha quedat la casa, ja hauran acabat les reformes. Espero que hagi arribat a temps el moble verd de l'entrada. Aquesta nit dormiré en el meu llit nou...potser truco a l'Amàlia! Estaria bé estrenar la casa amb ella, l'he tinguda al cap durant tot el viatge.

La tornada és el pitjor dels viatges, arribar a aquelll aeroport amb la mateixa gent de sempre. Com m'agradaria perdre'm! A més hauré de suportar a tota aquesta gent durant tres hores. Espero que no hi hagi nens petits, els odio, només fan que plorar.

(Benvinguts al vol A5691...)

Crec que si no el trobo en creuar aquelles portes aniré a buscar-lo a casa seva. Vull fer l'amor amb ell aquesta mateixa nit, tenir-lo entre els meus braços. Sí, aniré a buscar-lo.

Ara em faran apagar el portàtil, a veure si em dona temps d'acabar aquest informe. Necessito enviar-lo urgentment. Ja s'està apropant l'hostessa. Abans estaven més bones, ara ja agafen a qualsevol.

Espero que l'Amàlia vingui, i es posi aquell vestit vermell. I les arracades llargues, li queden molt bé. No sé perquè penso tant en ella. Estic nerviós.

No tinc ganes d'abraçar ningú, ni de mentir dient que els he trobat a faltar. Cada vegada el mateix ritual. Que no sigui el seu seient sisplau, sisplau, sisplau....Merda!

(Ja poden descordar-se els...)

Espero que almenys ens possin una pel·lícula, així aquest no tindrà cap ocasió per dirigir-me la paraula. Per què em mira tant? Imagina't que sóc invisible.

Que bé posaran una peli! Mira aquesta noia té el cabell igual que l'Amàlia. Collons Pere, para de pensar en ella.

Perfecte ja tinc l'informe fet, ara penso que em repassaré la reunió de demà i miraré l'agenda a veure quan puc fer un lloc a ma mare.

No pot ser que no vingui. Vindrà, segur! Aquesta pel·lícula ja l'he vist, trobo que podien haver escollit una altra. Però per què no m'ha trucat? És molt car ja...però...no sé.

(En deu minuts aterrissarem...)

El motor es va incendiar, l'avió va perdre la seva part del darrere i els passatgers van començar a caure al mar. Només dos van sobreviure un d'ells tenia un portàtil, però clar amb l'impacte amb el terra...

Així vindràs Amàlia? Sí? Genial! Et pots quedar a dormir, si vols. No et preocupis per mi, no necessito descansar vull veure't.

Mare! Ja sóc a Barcelona, sí estic bé, no et preocupis, tot bé mare, sí mare, genial, el vol fantàstic...

Sisplau estigues darrere la porta!



-Doncs quan t'he vist pensava que series una tia molt borde. Imagina't creïa que no volies parlar amb mi!
-Ridícul, oi? Com podia pensar jo alguna cosa així!
-Aixi aquest és el final de la pel·lícula? Aquells dos que havien sobreviscut moren?
-Sí, també!


-No has vingut cabró! Sóc imbècil!
-M'encanta quan t'enfades!
-Idiota! Pensava que no havies vingut!
-Tenia massa ganes de veure't

-Taxi!! Voldria arribar el més ràpid possible, gràcies. Algú m'espera.

-Mare?
-Hola fill! Sé que estàs enfeinat i he vingut a veure't. Sinó vés a saber quan passaries tu per casa.
-Doncs pensava fer-ho demà, però...
-Au, va calla i deixa els teus però que ja me'ls conec. Vine a casa que t'he fet lluç amb atmetlles.


diumenge, 10 de juliol de 2011

Diari anònim d'una anònima dona (Final)

No sóc l'anònima dona, però podria dir-vos com és. Té els ulls verds, és pèlroja, d'estatura mitjana, el seu tabic nasal està lleugerament torçat a l'esquerra i té una piga en el coll, justament sota l'orella, que m'encanta besar.

Fa uns mesos que la vaig conéixer, caminava sola i borratxa, de sobte va començar a ploure i en comptes de refugiar-se, va ficar-se dins la font de la plaça movent el seu vestit mentre cridava "Marcello, Marcello..." al més pur estil de la Dolce Vita de Fellini. Vaig apropar-me a ella, podia haver-me quedat tota la nit mirant-la. En veure'm va posar-se a riure, no entenia perquè, era ella la boja no pas jo.

Ahir em va escriure una nota:

Marxo, mil vegades gràcies per fer-me feliç. Necessito solucionar uns problemes urgentment sinó m'ofegaran durant tota la meva vida. Si vols entendre'm llegeix el diari negre que hi ha sobre el llit.
T'estimo.

T'entenc i t'estimo, per això he decidit marxar, res em lliga enlloc només tu.