A menys d'un metre de les andanes va veure com el tren marxava sense ella, resignada va seure en el banc d'acer que hi havia just a la seva esquerra. Per megafonia la veu monòtona i avorrida de l'home de Renfe avisava d'un retard de quinze minuts en la seva línia. Immediatament es va posar a llegir.
Aquell matí va aconseguir arribar a la feina amb una hora de retard, com que hauria perdut més temps demanant el justificant a l'estació la bronca del seu cap va ser monumental. Així que sense més dilacions va seure en la seva cadira davant d'una taula plena de papers per arxivar.
A mig matí l'olor del cafè acabat de fer va hipnotitzar-la i, sense poder evitar-ho, es va apropar per agafar-ne un. Entre cafès, llet i sucres es trobaven unes companyes de feina. Una d'elles explicava amb certa prepotència el caríssim viatge que li havia regalat el seu nòvio a París per demanar-li allà mateix, sota la Torre Eiffel, que es casés amb ell. L'altra amb enveja i hipocresia exaltava a aquell home i la sort que tenia la seva amiga de tenir-lo al seu costat.
Va tornar a la seva taula, sense cafè i trista, mirava la foto d'un home. A la mà el seu mòvil, havia marcat un número al que finalment no va trucar. El dia no podia ser més horrible. En acabar les vuit hores de feina va recollir les seves coses i va marxar cap a casa. A fora estava plovent i ella no portava paraigües, completament xopa va haver de ficar-se en un tren ple de gent. Va estar-se tota la tornada anxovada i sense poder llegir.
Va entrar a l'edifici i va seure en el segon esglaó del portal. Amb la mirada perduda, les mans mortes i les cames flexionades, les llàgrimes van començar a caure dels seus ulls. Mig minut després plorava desesperadament. Quan va aconseguir calmar-se i respirar amb normalitat va dirigir-se al seu pis. En ser davant de la porta va adonar-se'n que hi havia un sobre blanc enganxat i deia "Obre'm...Si us plau". Amb la cara encara plena de llàgrimes llegia el full que hi havia a l'interior. A mesura que avançava en la lectura les llàgrimes deixaven pas al seu somriure.
Ràpidament va entrar dins de casa seva, va córrer cap a la cuina i aquest cop dins la nevera es trobava un altre sobre blanc "Com que t'encanta sentir el fred...". En acabar de llegir-lo va saltar el sofà de vellut vermell per arribar a la seva habitació, justament en el tercer calaix hi havia un altre "Aquest és el meu calaix preferit...". En no més de 40 segons havia arribat a les bústies, va obrir la seva i allà enmig de factures, publicitat i cartes del banc hi havia un paquet.
"Carinyo, no tornaré a fer-te l'amor fins que l'hagis llegit..." a dins Romeu i Julieta. Hi havia una dedicatòria, en llegir-la es va posar a plorar, aquest cop eren llàgrimes diferents no tenien tristessa ni esgotament ni resignació aquestes cridaven "Tenyoro", "Testimo", "Per què collons no estàs aquí?"
En el menjador asseguda en la cadira de fusta escrivia. "...un dia de merda, sí senyor. Però amb final feliç. Per viatjar a París calen diners, per escriure cartes necessites amor. Sóc feliç sense diners, sense París...El que no entenc és com ha fet per organitzar..."
-Quan no puguis comprar xocolata ja em diràs si vols continuar sense diners...
-Idiota!!!
(Com un llamp va girar-se per abraçar-lo, gairebé l'ofega)
-Carinyo, necessito respirar!
-Perdó...Què fas aqui? Què ets boig? Tornes d'aqui a una setmana! Has fet un viatge de dotze hores per estar-te vuit com a màxim aquí, s'ha de ser burro!
-Exactament m'hi estaré vuit hores i mitja. Volia veure't i ho he fet.
-I després de dos mesos no podies esperar-te set dies més?
-Podia, però jo volia veure't avui. I no ets tu la que sempre diu que les coses s'han de fer quan un desitja fer-les? Doncs ja està!
-Ja però...No calia...
-Vols que marxi?
-No, no, no, no, no,no, no, no!!!!!!!!!
-Llavors fem l'amor?
-Ostres, no puc!
-Tens la regla?
-No, és que el capullo del meu nòvio m'ha dit que no em farà l'amor fins que no llegeixi Romeu i Julieta de Shakespeare. Ho entens, oi?
(Entre somriures i carícies van fer l'amor aquella mateixa nit)
La vida és massa curta per perdre-la pensant en els estúpids cinimes humans que ens impedeixen fer el que realment desitgem. Cal viure-la amb intensitat sense penedir-nos ni d'una sola coma de la història de les nostres vides. Així és com desitjo que hagi estat la vida d'una dona lluitadora i valenta que avui ha respirat per última vegada, deixant un llegat de persones que l'estimen i somriuen cada vegada que la recorden.
