Agonitzant empatia

Amb exasperant tranquil·litat fumava, una calada rere una altra, consumint la cigarreta, deixant caure les cendres sobre les pàgines del llibre. De tant en tant alternava el tabac amb l'amargor de la cervesa negra. Les seves faccions eren inalterables, quietud, serenor, solitud...un home apàtic i avorrit. Després d'un parell d'hores encara continuava allà assegut, de la mateixa manera, fumant i bevent. Les seves faccions continuaven sent estàtiques, però ara plorava, una llàgrima li regalimava des de l'ull dret. No era un plor angoixant, sinó trist. Em transmetia dolor, en grans quantitats. Podia experimentar el mal que estava sentint, patia sense saber el perquè, m'angoixava ell i aquest sentiment. M'havia endinsat en un nivell d'empatia tenebrós. Havia creat dins meu un escenari nefast acompanyat de la depriment Ne me quitte pas de Jacques Brel. Temia trencar-me sinó minvava aquesta intensitat. En qüestions de segons el tenia pres entre els meus braços, volia curar el dolor abraçant-lo, o potser tan sols intentava amb el meu cos evitar que desprengués més tristesa. A la taula hi havia la foto d'una dona. 

Converses corporals

"Ella és ella mateixa i ell tan sols no és ella, 

sinó que és home, amb la càrrega històrica que això comporta"

"Certament potser tots no, però la immensa majoria dels homes 
sí que són iguals" 

L'enteniment, Quim Monzó

Bésame Mucho - Paco de Lucía

DIMARTS

PD: Hauria de ser més exigent, no s'ha rentat les dents i encara es pot sentir en el seu alè l'olor a ceba i formatge...

PE: No sé perquè sempre han de començar per tu, sempre igual. Com és?

PD: Avorrit i lineal. Dèbils pessigolles, però res excitant. 

PE: Ara em toca a mi. Potser és d'aquells que aprèn dels seus errors.

PD: M'ha deixat ple de saliva! Vés comptant! Aquest és un brètol més, jo diria que unes terceres rebaixes, pitjor que el de dilluns. 

PE: Quin avorriment! 

V: Vosaltres dos! Crideu més que no us escolto. Aquí a baix no se sent res mai. Què dieu què és avorrit?

PD i PE: Molt!!!

PD: No sé com t'ho faràs. Avui hauràs de treballar més del compte.

V:  Estic cansada, quina mandra. 

DIJOUS

C: Té unes mans enormes! Una mica fredes potser...

V: Si, que...són e..nor...messss!!!

PE: Que pugi ràpid doncs! O que faci dues coses alhora, no és tan difícil!

PD: Sempre t'estàs queixant! Pobre noi deixa'l fer. 

PE i PD: Ohhh nooo!!! Ens està aixafant, quin mal! 

V: Això és el paradís.....

PD: Sempre et toca la millor part, gaudeix mentre nosaltres patim!

V: No, no, no, no, no...No marxis encara, encara no!

PE: Fote't! Ja t'està bé. A mitges et quedes!

V: Ets un envejós!

PE: Au nena! Que sempre t'estàs queixant i ets la que t'emportes la millor part!

V: La millor? Els primers cops, qui patia? Vosaltres? No! Jo, soleta, aguantant heroicament.

DIVENDRES

-Com va anar dijous, tio?

-Molt bé! Bueno...el final va ser complicat.

-Per què? 

-No ho sé tot anava genial i de sobte ella es va emprenyar molt. Va vestir-se i va marxar.

-Les ties, que són molt complicades. 

-Són unes histèriques, totes. 

La morta vivent del pianista

"Rendirse absoluta, incondicionalmente, a la mujer que se ama es romper todas las ataduras, salvo el deseo de no perderla, que es la más terrible de todas" Henry Miller, "Sexus".

Fumava desesperadament, un rere l'altre, com si el món hagués de desaparèixer i aquelles fossin les últimes cigarretes que endur-se'n a la boca. Deixava caure a vegades la mà esquerra sobre les tecles del piano, en un intent fracassat, per fer-ne sortir d'elles quelcom semblant a la música. Vençut, va col·locar-se l'americana i va sortir fora al carrer. La nit era gèlida, però ni tan sols tremolava. En arribar al 115 del carrer París, amb resignació, va entrar dins el portal, va agafar l'ascensor i quan va ser al cinquè pis ni tan sols va fer l'intent de sortir, va romandre, almenys durant una hora, davant el mirall. De vegades algun veí feia pujar i baixar l'ascensor, però ell absort no els hi dedicava ni un segon.

Quan va fer girar el pany eren les 7 del matí, va tancar la porta i va caminar fins al menjador. Va encendre la tele i es va posar a veure el 3/24. Ara feien els esports, deien que el Barça havia guanyat un altre partit. Amb un somriure limitat va celebrar la victòria.
-Carinyo? Salva? Salvador?!...Per què no em contestes?
-No et sentia.
-Com ha anat la nit?
-Vora les dues el bar estava ple de gom a gom i he...
-Recorda que avui has de recollir tu als nens del cole, jo no tinc temps, he d'anar a la perruqueria, he de passar pel mercat, vull anar a veure la senyora Teresa que m'han dit que li queden dos telediaris...
-Com vulguis.
-Recorda-ho, que no s'estiguin els nens esperant amb la mestra que això dóna molt mal efecte. Nens!!!! Agafeu les bosses que marxem!
-Tona, Tona espera!
-Salva que no veus que no tinc temps, què vols ara?
-Vols que anem al teatre?
-Al teatre? Estic baldada, no tinc ganes de veure quatre tios fent el pallasso.
-El pallasso...
-Va, nens marxem! Adéu Salvador!

Ni tan sols va acomiadar-se. De sobte algú va trucar al timbre, va pensar que era la seva dona. En obrir però, hi havia un home barbut esperant.

-Ah! Ets tu!
-Sí, m'he creuat amb la Tona ara mateix, semblava tenir molta pressa. Què dormies?
-No, mirava la tele. Què fas per aquí?
-Veure't i intentar que em convidis a una cervesa.
-Albert, són les 8 del matí!... Per què no?
-Et veig fotut, tio.
-Què et vols follar la meva dona?
-Estàs pitjor del que creia...
-Ho dic seriosament, a tu sempre t'ha posat molt la Tona. Doncs tira-te-la, endavant. Mira aquesta nit els nens es poden quedar amb l'àvia i jo estaré treballant, és perfecte!
-Salva que collons estàs dient? Què et passa?
-La meva dona ha mort. No existeix. Jo no em vaig casar amb aquesta neuròtica, histèrica i insuportable tia. La Tona era divertida, sexy, interessant, amb unes ganes boges de viure. Ara ni somriu. I per això he pensat que un polvo amb un altre home podria fer-la renéixer, es sentiria viva.
-I per què no te'n vas tu amb una altra? Potser així deixes de veure el món tan negre. De tant en tant no fa mal.
-Albert, no has entès res.

Joaquin Sabina - Contigo