dissabte, 18 de febrer de 2012

Converses corporals

"Ella és ella mateixa i ell tan sols no és ella, 
sinó que és home, amb la càrrega històrica que això comporta"
"Certament potser tots no, però la immensa majoria dels homes 
sí que són iguals" 
L'enteniment, Quim Monzó


DIMARTS

PD: Hauria de ser més exigent, no s'ha rentat les dents i encara es pot sentir en el seu alè l'olor a ceba i formatge...
PE: No sé perquè sempre han de començar per tu, sempre igual. Com és?
PD: Avorrit i lineal. Dèbils pessigolles, però res excitant. 
PE: Ara em toca a mi. Potser és d'aquells que aprèn dels seus errors.
PD: M'ha deixat ple de saliva! Vés comptant! Aquest és un brètol més, jo diria que unes terceres rebaixes, pitjor que el de dilluns. 
PE: Quin avorriment! 
V: Vosaltres dos! Crideu més que no us escolto. Aquí a baix no se sent res mai. Què dieu què és avorrit?
PD i PE: Molt!!!
PD: No sé com t'ho faràs. Avui hauràs de treballar més del compte.
V:  Estic cansada, quina mandra. 

DIJOUS

C: Té unes mans enormes! Una mica fredes potser...
V: Si, que...són e..nor...messss!!!
PE: Que pugi ràpid doncs! O que faci dues coses alhora, no és tan difícil!
PD: Sempre t'estàs queixant! Pobre noi deixa'l fer. 
PE i PD: Ohhh nooo!!! Ens està aixafant, quin mal! 
V: Això és el paradís.....
PD: Sempre et toca la millor part, gaudeix mentre nosaltres patim!
V: No, no, no, no, no...No marxis encara, encara no!
PE: Fote't! Ja t'està bé. A mitges et quedes!
V: Ets un envejós!
PE: Au nena! Que sempre t'estàs queixant i ets la que t'emportes la millor part!
V: La millor? Els primers cops, qui patia? Vosaltres? No! Jo, soleta, aguantant heroicament.

DIVENDRES

-Com va anar dijous, tio?
-Molt bé! Bueno...el final va ser complicat.
-Per què? 
-No ho sé tot anava genial i de sobte ella es va emprenyar molt. Va vestir-se i va marxar.
-Les ties, que són molt complicades. 
-Són unes histèriques, totes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada