dissabte, 28 d’abril de 2012

Agonitzant empatia

Amb exasperant tranquil·litat fumava, una calada rere una altra, consumint la cigarreta, deixant caure les cendres sobre les pàgines del llibre. De tant en tant alternava el tabac amb l'amargor de la cervesa negra. Les seves faccions eren inalterables, quietud, serenor, solitud...un home apàtic i avorrit. Després d'un parell d'hores encara continuava allà assegut, de la mateixa manera, fumant i bevent. Les seves faccions continuaven sent estàtiques, però ara plorava, una llàgrima li regalimava des de l'ull dret. No era un plor angoixant, sinó trist. Em transmetia dolor, en grans quantitats. Podia experimentar el mal que estava sentint, patia sense saber el perquè, m'angoixava ell i aquest sentiment. M'havia endinsat en un nivell d'empatia tenebrós. Havia creat dins meu un escenari nefast acompanyat de la depriment Ne me quitte pas de Jacques Brel. Temia trencar-me sinó minvava aquesta intensitat. En qüestions de segons el tenia pres entre els meus braços, volia curar el dolor abraçant-lo, o potser tan sols intentava amb el meu cos evitar que desprengués més tristesa. A la taula hi havia la foto d'una dona.