diumenge, 16 de gener de 2011

La inesperada sorpresa

-Ens trobem a dos quarts d'onze davant de la seva porteria.
-Molt bé, fins després.
-Adéu, un petó!
-Un petó!

Sortia del metro, arribava tard (Com sempre), mirava el mòbil esperant alguna trucada d'impaciència però res, vaig pensar que encara no hi seria. Davant del número 143 asseguda m'esperava des de feia 10 minuts.

Amb el sopar dins una bossa de plàstic, portat directament des del territori paquistaní del carrer Balmes, practicàvem diversos canvis de veu, fins i tot d'idioma, per fer encara més inesperada la sorpresa. En finalitzar els assajos s'obre el teló i...ACCIÓ! Truquem al timbre i ningú ens contesta, cap veu, cap soroll només es sentia el tràfic de Balmes un dissabte a les onze de la nit.

-Truquem-la! Jo crec que si estigués sola en una ciutat que no és la meva i truquessin a la meva porta a aquestes hores tampoc obriria.

Información Movistar el número al que ha llamado se encuentra...

Ens mirem i comencem riure, no pot ser tot ha de tenir una explicació ha d'estar-hi, hi ha de ser. Truquem-la a casa. No vam tenir resposta.

Sabeu aquells moments en el que tot va malament, en els que saps que res sortirà bé però que tot i així no ho deixes estar, ho intentes, ho tornes a intentar, et dones mil vegades contra el mateix mur però no abandones.

Un veí ens obre i entrem. Agafem l'ascensor i seiem a les escales davant la porta. Continuem trucant, al timbre i al telèfon, sense resposta. L'esglaó es converteix en el nostre espai vital, comencem a tastar el sopar teníem gana, la llum s'apaga diversos cops parlem de trobar un mètode per deixar-la encesa i no haver-nos d'aixecar però necessitàvem un pal i mira aquella nit se'ns va oblidar agafar un tros de branca al sortir de casa. Ni telèfon, ni timbre...un cop més les tecnologies ens havien abandonat i vam escriure una nota. Mentre li explicàvem la nostra patètica història sentim l'ascensor, està pujant creuem els dits havíem sentit la veu d'una noia.

-Segur que és ella! Està sortint, està tancant la porta de l'ascensor...

Sentim com la veïna obre la porta de casa seva. Les nostres esperances no ens abandonen però la nostra amiga no apareix. Marxem resignades amb el sopar, busquem plans alternatius.

-Anem a casa meva sopem i veiem una peli?
-Vale...

Veiem passar el nostre bus, l'havíem perdut. Després de caminar la Diagonal, arribar a Francesc Macià perdem el bus, són les dotze i deu de la nit ja és diumenge i encara no hem sopat. Que ens queda RIURE! En comptes d'esperar decidim agafar el tram i a Esplugues ja esperarem el bus. Va ser una bona idea, no perquè arribéssim abans no us penseu que vam tenir tan bona sort no, sinó perquè en encetar la nostra conversa sobre el gènere masculí va seure al nostra costat un noi. No paràvem de queixar-nos d'ells, de lloar la seva simplicitat, els hi vam regalar tot el nostre sarcasme aquella nit alguns noms propis en van rebre més que d'altres. Mentrestant el noi del seient del costat no parava d'amagar el somriure sota les mans, ens va interrompre, segur que era un intent per desviar el tema, però no ho va aconseguir. Ens vam acomiadar d'ell i vam sortir del tram.

Vam acabar sopant a les dues de la matinada sobre un sofà-llit buscant la peli que no vam trobar. Els nostres ulls es van tancar.

Al matí després d'esmorzar, escoltar música i despertar-nos dues hores després que sonés el despertador vam saber que li havia passat a la nostra amiga, tot estava solucionat.

A vegades qui dóna la sorpresa la rep.


Dedicat a l'estimada i estimadíssima amiga, no pateixis que el pròxim cop et trucarem per avisar-te de la sorpresa.
PD: El millor de tot això és que ens deus una nit de festa :)

dilluns, 3 de gener de 2011

Diari anònim d'una anònima dona (Primera Part)

He arrossegat una roca tot aquest temps, l'he portada sempre penjada del meu coll, ni recordo el primer dia que la vaig trobar, ens vam conèixer per casualitat i des de llavors mai ens hem separat. Tenia la sensació que ja formava part de mi, abandonar-la era com desfer-me d'un braç o dels meus ulls.

Aquesta roca al principi era suportable, pesava però podies caminar. A mesura que passava el temps t'ofegava però podies sobreviure. Ahir em faltava l'aire, no podia respirar, el pit em feia mal, tenia les cames paralitzades, em sortia sang del nas, estava marejada...

Em vaig desfer d'ella, vaig llençar-la des d'un penya-segat. Al principi em sentia sola, buida, massa lleugera...Avui em sento viva.

Ahir vaig acomidar-me de la feina! Per la meva boca van sortir les paraules més punyents i despietades que us pugueu imaginar, anaven dirigides cap al meu cap, un capullo fastigós un tio amb el cervell entre les cames que ni tan sols follava bé. Mentre em dirigia cap a la porta de sortida vaig llençar pels aires tots els maleïts papers que tants mal de caps m'havien portat. En arribar a casa vaig agafar roba, diners, uns quants llibres, una llibreta i un boli, ho vaig ficar tot en una maleta. A l'aeroport vaig comprar un bitllet per qualsevol destí i encara sóc aquí.

Sense roca...però sóc lliure?