dilluns, 3 de gener de 2011

Diari anònim d'una anònima dona (Primera Part)

He arrossegat una roca tot aquest temps, l'he portada sempre penjada del meu coll, ni recordo el primer dia que la vaig trobar, ens vam conèixer per casualitat i des de llavors mai ens hem separat. Tenia la sensació que ja formava part de mi, abandonar-la era com desfer-me d'un braç o dels meus ulls.

Aquesta roca al principi era suportable, pesava però podies caminar. A mesura que passava el temps t'ofegava però podies sobreviure. Ahir em faltava l'aire, no podia respirar, el pit em feia mal, tenia les cames paralitzades, em sortia sang del nas, estava marejada...

Em vaig desfer d'ella, vaig llençar-la des d'un penya-segat. Al principi em sentia sola, buida, massa lleugera...Avui em sento viva.

Ahir vaig acomidar-me de la feina! Per la meva boca van sortir les paraules més punyents i despietades que us pugueu imaginar, anaven dirigides cap al meu cap, un capullo fastigós un tio amb el cervell entre les cames que ni tan sols follava bé. Mentre em dirigia cap a la porta de sortida vaig llençar pels aires tots els maleïts papers que tants mal de caps m'havien portat. En arribar a casa vaig agafar roba, diners, uns quants llibres, una llibreta i un boli, ho vaig ficar tot en una maleta. A l'aeroport vaig comprar un bitllet per qualsevol destí i encara sóc aquí.

Sense roca...però sóc lliure?

2 comentaris:

  1. ostres, que valenta la dona anònima. esperem que li vagi molt bé aquest capítol que enceta.

    ResponElimina
  2. Si existís més enllà de la meva imaginació li demanaria que m'expliqués com ho ha fet. Però encara queda veure si has estat un èxit o no la seva valentia.

    ResponElimina