Ara no és temps d'homes morts, ni de històries plenes de sexe, ni de paraules malsonants, ni de sang...No és temps de fer històries negres, fosques.
Aviat estúpidscinismeshumans farà un any, la seva naixença, fruit d'un trasbalsament psicologicosentimental existencial, propugnava deixar enrere les maleïdes normes socials que tant marquen les nostres vides. Defensava una anarquia dels sentiments.
Avui pateixo una forta dicotomia en quant a aquest aniversari, sento orgull per no haver abandonat el projecte i haver aconseguit deslligar-lo de la seva causa inicial de creació, però a la vegada me n'adono en llegir-lo del pas del temps, de la rapidesa amb que fuig, tinc la sensació d'estar corrent una cursa en la que mai podré avançar a l'adversari.
Vaig llegir un llibre sobre l'Àfrica, l'autor dedicava unes línies a parlar de la concepció que els africans tenen del temps.
"Los europeos están convencidos de que el tiempo funciona independientemente del hombre [...] El europeo se siente como su siervo, depende de él, es su súbdito [...] El tiempo lo aniquila. Los africanos perciben el tiempo de manera diferente. Para ellos, el tiempo es una categoría mucho más holgada [...] El tiempo es algo que el hombre puede crear" Ébano R.K
Merda...Vaig adornar-me que era europea. No sabia com fer-ho però havia d'incloure aquesta saviesa africana en la meva vida si volia avançar. Fa no res que he trobat la manera de fer-ho.
El que ara diré no és cap consell, són simplement les deliracions d'una paranoica, com la majoria dels escrits d'aquest blog.
El temps no existeix, ens limita, marca quan, on, amb qui, què...decideix per nosaltres i cal recordar que la vida ens pertany. Sovint creem lligams massa forts que ens aferren, no ens deixen caminar, en realitat aquestes cordes que ens mantenen units amb aquests obstacles no existeixen, són fruit de la nostra imaginació i només cal donar un primer pas.
Riu encara que en aquell moment no sigui el més correcte, digues el que penses encara que no sigui ben acceptat, camina en comptes de córrer si el tren s'escapa, estira't escoltant música o llegint tot i fer tard si és el que desitges, marxa si no vols quedar-te...I sobretot estima, encara que hagis d'enfadar-te, de cridar, d'odiar, perquè l'odi és un sentiment negatiu que no et donarà res, no et farà sentir millor, estimar en algun moment o altre et fara ser més feliç. I si algú menysprea el que ofereixes? No tinc resposta, però almenys no hauràs creat un temps en la teva vida per un sentiment massa garrepa.
Semblo haver-me empassat un "Com ser una bona Hippie" o "Càrregues positives i negatives dels sentiments", el pitjor de tot és que no ho he fet. Acabaré aquestes deliracions amb un desig "Que res ni ningú tingui mai tanta força com per robar-vos el vostre somriure, segur que no se'l mereix"
PD: Després de tants assassinats, sexe i violència extrema, em podia permetre desfer-me en paraules com diu un amic meu, ensucrades.
