dissabte, 28 d’abril del 2012

Agonitzant empatia

Amb exasperant tranquil·litat fumava, una calada rere una altra, consumint la cigarreta, deixant caure les cendres sobre les pàgines del llibre. De tant en tant alternava el tabac amb l'amargor de la cervesa negra. Les seves faccions eren inalterables, quietud, serenor, solitud...un home apàtic i avorrit. Després d'un parell d'hores encara continuava allà assegut, de la mateixa manera, fumant i bevent. Les seves faccions continuaven sent estàtiques, però ara plorava, una llàgrima li regalimava des de l'ull dret. No era un plor angoixant, sinó trist. Em transmetia dolor, en grans quantitats. Podia experimentar el mal que estava sentint, patia sense saber el perquè, m'angoixava ell i aquest sentiment. M'havia endinsat en un nivell d'empatia tenebrós. Havia creat dins meu un escenari nefast acompanyat de la depriment Ne me quitte pas de Jacques Brel. Temia trencar-me sinó minvava aquesta intensitat. En qüestions de segons el tenia pres entre els meus braços, volia curar el dolor abraçant-lo, o potser tan sols intentava amb el meu cos evitar que desprengués més tristesa. A la taula hi havia la foto d'una dona. 

dissabte, 18 de febrer del 2012

Converses corporals

"Ella és ella mateixa i ell tan sols no és ella, 
sinó que és home, amb la càrrega històrica que això comporta"
"Certament potser tots no, però la immensa majoria dels homes 
sí que són iguals" 
L'enteniment, Quim Monzó


DIMARTS

PD: Hauria de ser més exigent, no s'ha rentat les dents i encara es pot sentir en el seu alè l'olor a ceba i formatge...
PE: No sé perquè sempre han de començar per tu, sempre igual. Com és?
PD: Avorrit i lineal. Dèbils pessigolles, però res excitant. 
PE: Ara em toca a mi. Potser és d'aquells que aprèn dels seus errors.
PD: M'ha deixat ple de saliva! Vés comptant! Aquest és un brètol més, jo diria que unes terceres rebaixes, pitjor que el de dilluns. 
PE: Quin avorriment! 
V: Vosaltres dos! Crideu més que no us escolto. Aquí a baix no se sent res mai. Què dieu què és avorrit?
PD i PE: Molt!!!
PD: No sé com t'ho faràs. Avui hauràs de treballar més del compte.
V:  Estic cansada, quina mandra. 

DIJOUS

C: Té unes mans enormes! Una mica fredes potser...
V: Si, que...són e..nor...messss!!!
PE: Que pugi ràpid doncs! O que faci dues coses alhora, no és tan difícil!
PD: Sempre t'estàs queixant! Pobre noi deixa'l fer. 
PE i PD: Ohhh nooo!!! Ens està aixafant, quin mal! 
V: Això és el paradís.....
PD: Sempre et toca la millor part, gaudeix mentre nosaltres patim!
V: No, no, no, no, no...No marxis encara, encara no!
PE: Fote't! Ja t'està bé. A mitges et quedes!
V: Ets un envejós!
PE: Au nena! Que sempre t'estàs queixant i ets la que t'emportes la millor part!
V: La millor? Els primers cops, qui patia? Vosaltres? No! Jo, soleta, aguantant heroicament.

DIVENDRES

-Com va anar dijous, tio?
-Molt bé! Bueno...el final va ser complicat.
-Per què? 
-No ho sé tot anava genial i de sobte ella es va emprenyar molt. Va vestir-se i va marxar.
-Les ties, que són molt complicades. 
-Són unes histèriques, totes. 

dilluns, 30 de gener del 2012

La morta vivent del pianista


"Rendirse absoluta, incondicionalmente, a la mujer que se ama es romper todas las ataduras, salvo el deseo de no perderla, que es la más terrible de todas" Henry Miller, "Sexus".


Fumava desesperadament, un rere l'altre, com si el món hagués de desaparèixer i aquelles fossin les últimes cigarretes que endur-se'n a la boca. Deixava caure a vegades la mà esquerra sobre les tecles del piano, en un intent fracassat, per fer-ne sortir d'elles quelcom semblant a la música. Vençut, va col·locar-se l'americana i va sortir fora al carrer. La nit era gèlida, però ni tan sols tremolava. En arribar al 115 del carrer París, amb resignació, va entrar dins el portal, va agafar l'ascensor i quan va ser al cinquè pis ni tan sols va fer l'intent de sortir, va romandre, almenys durant una hora, davant el mirall. De vegades algun veí feia pujar i baixar l'ascensor, però ell absort no els hi dedicava ni un segon.

Quan va fer girar el pany eren les 7 del matí, va tancar la porta i va caminar fins al menjador. Va encendre la tele i es va posar a veure el 3/24. Ara feien els esports, deien que el Barça havia guanyat un altre partit. Amb un somriure limitat va celebrar la victòria.
-Carinyo? Salva? Salvador?!...Per què no em contestes?
-No et sentia.
-Com ha anat la nit?
-Vora les dues el bar estava ple de gom a gom i he...
-Recorda que avui has de recollir tu als nens del cole, jo no tinc temps, he d'anar a la perruqueria, he de passar pel mercat, vull anar a veure la senyora Teresa que m'han dit que li queden dos telediaris...
-Com vulguis.
-Recorda-ho, que no s'estiguin els nens esperant amb la mestra que això dóna molt mal efecte. Nens!!!! Agafeu les bosses que marxem!
-Tona, Tona espera!
-Salva que no veus que no tinc temps, què vols ara?
-Vols que anem al teatre?
-Al teatre? Estic baldada, no tinc ganes de veure quatre tios fent el pallasso.
-El pallasso...
-Va, nens marxem! Adéu Salvador!

Ni tan sols va acomiadar-se. De sobte algú va trucar al timbre, va pensar que era la seva dona. En obrir però, hi havia un home barbut esperant.

-Ah! Ets tu!
-Sí, m'he creuat amb la Tona ara mateix, semblava tenir molta pressa. Què dormies?
-No, mirava la tele. Què fas per aquí?
-Veure't i intentar que em convidis a una cervesa.
-Albert, són les 8 del matí!... Per què no?
-Et veig fotut, tio.
-Què et vols follar la meva dona?
-Estàs pitjor del que creia...
-Ho dic seriosament, a tu sempre t'ha posat molt la Tona. Doncs tira-te-la, endavant. Mira aquesta nit els nens es poden quedar amb l'àvia i jo estaré treballant, és perfecte!
-Salva que collons estàs dient? Què et passa?
-La meva dona ha mort. No existeix. Jo no em vaig casar amb aquesta neuròtica, histèrica i insuportable tia. La Tona era divertida, sexy, interessant, amb unes ganes boges de viure. Ara ni somriu. I per això he pensat que un polvo amb un altre home podria fer-la renéixer, es sentiria viva.
-I per què no te'n vas tu amb una altra? Potser així deixes de veure el món tan negre. De tant en tant no fa mal.
-Albert, no has entès res.


dissabte, 10 de desembre del 2011

Arabescque



Amagada en les entranyes del teatre, ofegada en els darrers trenta segons d'espera, amb les pulsacions en augment, anhelant trepitjar l'escenari i tement l'hora de fer-ho. Immersa en un estat nerviós que em provoca una amnèsia total. El meu cap no recorda on comença el primer Pas de Bourrée, només em resta confiar en la memòria del meu cos.


Noto com em manca l'aire, obro els ulls en un gest sobtat, condueixo la meva mà fins al pit. No sé com respirar, no entenc perquè no respiro. Necessito deixar de patir aquesta agonia però alhora vull continuar patint i fer romandre la lluita fins l'últim sospir. 

Escolto les primeres notes musicals, camino d'esquenes al públic fins arribar al centre de l'escenari. Tres, dos...Noto com el meu peu acarona la cama, sobrepassant la frontera del genoll, col·loco els meus braços en tercera amb un senzill Port de Bras i així com una ballarina d'una caixa de música giro sobre mí mateixa, mig gir, amb un petit Promenade. Dos segons d'interval entre una frase musical i una altra són suficients per contemplar els ulls que atentament esperen el meu proper moviment. És impressionant sentir-te el centre de gravetat de tota una sala plena de mirades carregades d'imatges, decepcions, esperances, crítiques, prejudicis...Només em queda oferir el meu treball i sensacions. 

Arriba la infermera que crida al metge i aquest a més metges. Ràpidament s'omple l'habitació d'individus amb bata blanca. Em toquen i em parlen, noto molt dèbilment com punxen agulles en la meva pell. M'he convertit en el focus d'atenció. Sento la imperiosa necessitat d'expressar què em passa, què sento, però no trobo la manera de fer-ho. Sento cada cop més, com el meu cos es paralitza.

Sé que estic ballant, noto com els meus peus es mouen, com els meus braços canvien de posició, com les meves cames giren i es preparen per les Pirouettes. Però conscientment no realitzo cap moviment, sento com no penso i el meu cos és dirigit per la música. No hi ha res més enllà dels meus moviments. Em trobo immersa en mi mateixa i en la dansa. És una sensació d'aïllament total, és genial.  Tours a la seconde en dedans, Tour jeté, Tours en chaines, Pas de vals, Sissonne...

Ja no pateixo, però no em sento bé. Intento entendre què és el que em pregunten, però no els sento. És com si estigués a molts quilòmetres d'ells. Estic sola i segueixo lluitant perquè un minut de vida segueix sent vida.

El primer Arabescque en relevé final i l'aïllament haurà acabat. El peu dret, l'únic que toca el terra, es recolza sobre els dits. La meva cama, completament estirada, suporta el meu pes. Mentre l'altre forma un angle de noranta graus, també estirada. Els braços senyalen l'infinit. Lluito per l'equilibri de les forces, horitzontals i verticals. Em sento en un nivell superior, literalment. En aquest nivell, jo decideixo quan descendir i no per caure sinó per anivellar-me lentament amb el terra de l'escenari, acaronar-lo amb els meus peus. Lluites per mantenir l'equilibri en el punt més àlgid però has d'incrementar més les forces per desfer-lo. 

Havia lluitat per mantenir-me amb vida durant nou mesos i ara en trenta segons podia caure, sense control, en el més somnífers dels estats. La imatge d'aquella nit, en el teatre, amb totes aquelles mirades i aquell primer Arabescque en relevé. Com vaig perdre el control, com el turmell va trencar-se, com vençuda vaig caure al terra i com lluitant, vaig aconseguir aixecar-me sobre el peu il·lès. 

diumenge, 13 de novembre del 2011

Llenguatge animal


Resulta improbable, oi? Tu creus? A mi em sembla que no. Vull dir, si encara no ha dit res, no sé. Les dones són massa complicades. Veig que hi estem d'acord. Però és estrany que l'altre dia em truqués...I vam follar, i com! De quina manera! En ma vida m'havia trobat una dona tant...No sé, gemegava molt i mai es veia satisfeta. Ja saps que jo sempre compleixo amb tot i més, però...Va ser la hòstia. El polvo de la meva vida i això que encara calculo que em deuen quedar uns 50 i pocs per morir-me.

Va voler quedar amb mi,  li agrado, no? Sóc bon tio i no estic malament, vestit tinc el meu atractiu i despullat...Sempre es pot es pot fer l'amor amb el llum apagat. Què en penses? Deixa de fer aquesta cara, sé el que vols dir. No em facis riure. És un rollo, una tia que m'agrada amb qui els sexe és genial. M'hi trobo còmode sense lligams. Tinc totes les coses bones d'estar en parella i les d'estar solter. És una ganga! Deixa de posar aquesta cara, jo no et dic res de com mires la Roma! Se't posa una cara d'idiota...

I si la truco? Fa una setmana que no ens veiem, no és precipitat, oi? Va, la truco, només vull saber com està, que és d'ella...No me l'agafa, I si li ha passat res greu? Ei no giris el cap, sóc imbècil, oi? Merda.

Seria suficient amb parlar-hi un parell de minuts, veure com somriu, com es posa el cabell rere la orella, com gesticula, la seva expressivitat, com agafa la cervesa aixecant el dit índex, la seva manera estrambòtica de col·locar les cames, com camina, la seva olor...

T'hauria de pagar com a psicòleg, no sé com em suportes. La vida del gos es complica quan ha d'escoltar les deliracions de l'home. Ets l'únic que m'entén, vine que posarem una peli.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Una entrada per "La Tornada amb tren", sisplau!



Les persones que esperaven assegudes, de sobte s'aixequen i caminen amb nerviosisme i impaciència cap a la meva posició. Escullo entrar per la porta que està més a la dreta, pujo els dos esglaons i m'assec al costat de la finestra. Començo a obrir la bossa per treure el llibre quan me n'adono que totes les mirades es troben clavades en un punt del vagó, era un home de pell fosca amb una barba negra, atapeïda i llarga, portava una camisa militar de color verd fosc i un turbant blanc que embolcallava el seu cap. Vaig sentir com la dona que seia darrere meu opinava que -A ver si ha puesto una bomba y hace un atentado de esos que salen por la tele-.   La seva companya suposo, perquè no arribava a veure-les, va contestar sense menys prejudicis i ignorància que -Tiene unas pintas muy raras y seguro que no tiene trabajo, vienen aquí y encima nos ponen bombas-. Odio els espècimens avorrits amb incontinència verbal.

A Sants el vagó queda desert només la meva presència destorba el silenci. Resulta genial poder llegir sentint a la vegada  el moviment del tren acariciant les vies. Entre les mans tinc Benzina del Monzó, és la història de l'Heribert un pintor apàtic i en procés de decadència personal que s'adorm mentre està follant amb la seva amant,  s'avorreix amb les mentides que la seva dona li explica per encobrir un affaire amorós i és incapaç de tindre una dèbil erecció perquè fins i tot li fa mandra excitar-se. El personatge és sublim i les seves intervencions són genialitats de l'escriptor, però arraconant els aspecte literaris l'Heribert sembla gaire bé un personatge d'autoajuda. Et poden mancar els diners, la família, la parella, una bona feina...Pots pensar que la teva vida és una merda i potser sigui cert, però si no tens il·lusió, ganes, empeny...No sé etiqueteu-ho com vulgueu, no tens res.

Sense adonar-me'n havia arribat a Sant Joan Despí, amb presses vaig recollir les meves coses per fugir, gaire bé, del tren. A l'andana vaig recuperar el meu estat normal de nervis mentre em posava la jaqueta, guardava el llibre i encenia la música. No recordava haver apagat el reproductor quan sonava All you need is love  de totes maneres em va encantar que així hagués estat. Havia plogut i l'estació olorava a terra mullada, era com estar enmig de la muntanya. Era genial. Vaig baixar pel caminet de ciment improvisat per aparéixer al Carrer Francesc Macià on just a la cantonada hi havia un jardí amb gessamins. Una orgia d'olors. Vaig decidir pujar caminant i fer-ho pel parc gran i verd que hi ha a la vora del cementiri. Potser sembla una mica tètric però són morts només, que ens han de fer? De sobte em trobo amb una parella d'ancians agafats de la mà que passejaven mentre es miraven l'un a l'altre amb tendresa. Potser no existeixen els prínceps blaus, ni la passió eterna ni els "Vivieron felices y comieron perdices" Però sí l'amor, i era alguna cosa semblant al que sentien aquells dos vellets. De sobte vaig recuperar una mica de fe en la humanitat.

En arribar a casa em va caure el llibre de Benzina al terra de l'habitació i no vaig poder evitar pensar en com algú podia no tindre ganes de llevar-se cada matí i ser l'espectador d'aquesta obra de teatre que és el Món.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Pecat

Arribava tard, mig ofegada i amb el mocador vermell a les mans. En silenci, procurava arribar a la segona filera per seure al costat del passadís. Creuava les cames i col·locava els seus braços a sobre, abans però amb la mà dreta, posava rere la orella el seu cabell. Era preciosa, una bellesa natural, no li calien maquillatges ni pentinats moderns de colors futuristes.

Aquella tarda entre aquelles quatre parets la calor era insuportable, em queien gotes de suor del front i sentia com la roba es cenyia al meu cos convertint-se en una segona pell. Ella havia arribat molt acalorada i no va dubtar en seguir els seus instints descordant-se els primers botons de la camisa. Des de la meva posició podia veure el perfil del pit dret, mig amagat pel sostenidor. Amb les seves femenines mans va arreplegar el cabell per col·locar-lo en una sola espatlla deixant al descobert la meitat del seu coll, imaginava com seria el tacte de la seva pell en els meus llavis quan viatgés des de la seva clavícula fins a sota  la mandíbula. Desitjava acaronar les seves cames i passar els meus dits entre els seus cabells. Anhelava besar-la i em mancava la seva veu, sense haver-la escoltat mai. Embogia quan no hi era, imaginant-la nua davant d'un altre home.

-Sóc un home malalt
-No et castiguis fill, tots tenim moments de feblesa.
-No pare, no m'entén.
-T'entenc i no vull sentir res més. Has respectat el teu vot de castedat i per això seràs perdonat.
-Amb tots els respectes no necessito el seu perdó. Sóc un covard que prefereix emmudir els seus sentiments per tal de no enfrontar-se a sí mateix.
-Només has de passar comptes amb Déu.

Avui a les 17h es celebrarà la missa per la mort del nostre ben estimat germà i mossèn, Jacint Sarés.