dissabte, 26 de juny de 2010

Detalls

El dibuix d'una nena de sis anys com a agraïment per les tardes passades amb ella acompanyades de sumes, restes, paraules dictades... un dibuix on tu apareixes més gran que la resta del paisatge, on el teu nom i el d'ella es troben escrits junts. El somriure que apareix a la seva careta quan els teus ulls s'omplen d'il·lusió al adonar-te que ha dedicat el seu temps a pensar en tu i que per tant no ets només una espècie de mestre de reforç.

Les paraules que una amiga t'escriu de matinada tot i haver abandonat la conversa i que descobreixes al dia següent veient que les rareses que us separen no són prou distància entre vosaltres.

Les lletres de cançons que recorden a temps passats escrites per a tu en el teu mur, esperant per ser llegides, paraules que et fan somriure invouluntàriament.

Els e-mails rebuts d'antics professors que mostren l'orgull que senten per haver estat la seva alumna i la il·lusió que transmeten les seves paraules que se n'adonen que encara els tens presents a la teva vida.

Un missatge inesperat agraint, sense haver de fer-ho, la teva ajuda fent-te sentir útil i important.

Obrir la capsa dels records, on guardes aquests detalls materialitzats, mirar-los una i altra vegada i adonar-te que has estat i ets feliç perquè hi ha persones que dediquen el seu temps a pensar en tu i a fer-t'ho saber.

Són els detalls el que et fan saber el que tens i valorar-los és el secret de la felicitat.

divendres, 25 de juny de 2010

Estúpids cinismes humans

-Demà farà vuit mesos que estem junts!

-A si? Felicitats!! Us heu d'estimar moltíssim tant de temps junts! I tu Tura, quant portes amb el teu nòvio?

-No ho sé.

-Com pot ser? és ell el que s'enrecorda, no? Tu ets més despitada.

-Tampoc. Simplement no posem números a l'amor o es que estimes més algú per portar més temps amb ell?
Simplement vivim el dia a dia, sabem que ens tenim l'un a l'altre sense límits establerts.

-Però així no podeu celebrar els aniversaris, ni us podeu fer regals!

-No ens fa falta, el millor regal és aquell que es fa quan es vol sense dates imposades o celebracions absurdes.

-Doncs a mi em sembla molt trist, tothom compta els mesos que porta amb la seva parella, és lo normal.

"Lo normal", "Tothom" absurdes normes socials!! Qui les va inventar? Perquè hem de fer tots el mateix? Només hi ha un opció correcta? no ho crec pas.
Mesurar el temps que portes estimant a algú em sembla cínic, amb estimar ja en tens prou no tens temps de res més.
Qui ha decidit que la millor manera de viure és hipotecar-se, casar-se, tenir fills, envellir i morir. Per què això és lo considerat normal?
Quina és la diferència entre un boig i una persona amb enteniment? que la primera no actua amb normalitat? Qui som els humans per establir els límits entre aquests dos conceptes? No som ningú.

Vivim envoltats d'absurdes convencions socials, d'estúpids cinismes humans on la majoria es refugia per no haver de pensar i així només fer el que han dit que s'ha de fer. Saps que les teves accions seran aprobades per "tothom". És més fàcil.
No cal que ningú et doni el vist-i-plau, fes el que creguis que s'ha de fer.