dilluns, 28 de març de 2011

Gran reserva de fa una setmana


-Què prefereixes Terrassa o Mataró? Potser Cerdanyola...
-Què dius!?
-Et pregunto quin tren vols agafar, sinó em contestes ràpid escolliré jo per tots dos!
-Però sinó hem d'agafar cap tren d'aquests...
-Per què no?
-Joder! Doncs perquè no van cap a casa.
-I?
-Mataró!
-Hi ha platja.
-Corre que ja arriba!


-Podria passar-m'hi hores aqui davant.
-I jo! De fet crec que ja anem camí de les dos hores.
-Hauríem de menjar alguna cosa potser...
-Potser sí.
-Què vols? Un entrepà?
-Que m'abraci senyor cambrer! Què els hi queda d'això?
-Li recomano una que tenim a la bodega. És de la reserva de fa una setmana. La millor collita.
-Porti-me-la! Vull tastar-la!


-Tenia por...
-Ja ho sé!
-Gràcies.
-T'estimo.


dilluns, 21 de març de 2011

Estranys coneguts



S'obre la porta de l'habitació, veig la seva mà. Camina amb fermesa. Sempre ha estat més valenta que jo, mai feia un pas endarrere i a vegades, fins i tot, havia d'arrossegar-me.
Està preciosa, com sempre. Podria reconéixer el seu somriure a qualsevol indret del món. Els seus ulls encara no s'han apagat, veig en ells com la funció continua, com el teló encara està pujat, la il·lusió roman desperta. Seu en el balancí de fusta i em somriu.

-Estàs molt guapo, aquesta camisa et queda molt bé. És molt elegant. Veig que encara portes les pulseres. Sé que no et van agradar però les has portades fins ara. M'he trobat a la teva filla en el passadís s'assembla molt a tu i tens un nét fantàstic, semblen feliços tots dos.

Podia notar com la seva veu es crispava, com les paraules que sortien de la seva boca cada cop eren més fràgils. Les seves mans tremolaven. Recordo amb exactitud les paraules que va dir a continuació mentre plorava d'impotència. Recordo com patia en veure sortir les llàgrimes dels seus ulls, com necessitava abraçar-la...

-M'encantaria que poguessis saber qui sóc, que ni tan sols per un moment aparegués en el teu record. Que recordessis que t'estimo.

Aquell va ser el millor regal que vaig rebre en molt de temps. I amb ell vaig tornar a marxar. Odiava aquelles maleïdes transicions. És insoportable viure en la foscor del món de l'absoluta ignorància, sentir que no saps sentir, saber que no saps qui ets, no entendre perquè una estranya que és la teva filla et visita cada dia i t'ensenya les fotos d'un homenet que tot i desconéixer et fan sentir que l'hauries d'estimar.

Una abraçada i una carícia van ser la seva carta de comiat. Ningú, en tot aquell temps que havia passat entre aquelles parets, m'havia tractat així. No entenia el perquè, però em sentia molt segur quan ella estava a prop, em sentia a casa i necessitava que ho sapigués.

-Sé que t'estimo però ara mateix no ho recordo.


"No hi ha res tant important que no poguem oblidar" A.

dilluns, 7 de març de 2011

Com una camisa i una americana fan l'amor...

Sense haver trucat dos cops, els raigs de sol es colaven per les escletxes de la finestra de fusta fins arribar al llit, on acaronaven les cames nues de la dona de la camisa blanca. En sentir l'escalfor del sol va començar a rodolar pel llit, embolicant-se amb els llençols, despentinada i amb els primers botons de la camisa descordats.

-Lleva't dormilega!
-No, sisplau, no vull...una estoneta més, vale?
-No vale, que faràs tard. Mira que t'he portat...
-L'esmorzar al llit! T'estimo.
-Ets una interessada carinyo...
-Sexe a canvi de menjar? Tracte fet?
-Fet!
-Seràs imbècil...

Es posa l'americana negra i es dirigeix cap a la porta. En ficar la clau al pany, de sobte es veu assaltat per la seva dona, qui no dubta en llençar-se als seus braços abans que marxi. Ell riu i la besa mentre l'estreny amb els seus braços. Acompanyat d'un somriure l'home de l'americana negra marxa mentre la dona de la camisa blanca es recolza sobre la porta, inquieta, expectant. Truquen al timbre.

-T'estava esperant...
-Ho sé.

Es besen apassionadament en el rebedor, un dit li descorda totalment la camisa blanca. Arriben a la cuina. L'estira sobre la taula. Ella s'incorpora i li besa el coll, mentre ell es desfà amb aquesta dolça morfina que són els seus petons. El despulla i acaricia la seva esquena, es fa envoltar pels seus braços i tocar per les seves masculines mans. Fan l'amor allà mateix, entre la vaixella, el menjar i els coberts.

-Farem tard avui.
-Sí, afanyem-nos.

L'home de l'americana negra es vesteix, un dolç petó de comiat i a treballar. Però ella guarda entre els seus dits un secret, amb un somriure massa incitant obre la seva mà i li deixa veure els
calçotets.

-Em sembla que t'oblides d'alguna cosa...
-Maleïdes presses!

Recullen la fruita que han escampat pel terra, ella agafa les claus, una última revisió en el mirall, es calça i obre la porta. Ell s'acosta a la porta mentre a peu coix acaba de posar-se la sabata.

-Et deixes el jersei!
-Òstia és veritat, sort que m'ho has dit! És nou, l'estreno avui.
-Doncs et queda molt bé.
-No siguis mentidera no t'ha donat temps en veure com em queda posat.
-Va deixa de jugar que farem tard a classe.
-Com disposi professora.
-Li recordo alumne que la professora pot baixar-li la nota per arribar tard.

Es guarda els calçotets a la butxaca, no té temps a perdre. Ha de creuar el passadís per arribar al seu despatx i en breus allà hi serà el seu cap.

-A quina hora plegues avui?
-D'hora, però avui no em puc quedar.
-Ens veiem demà doncs.
-Sí...demà podries portar aquelles calces de puntetes.
-Aquelles te l'has de guanyar senyor director general.
-Dolenta...

L'home de l'americana negra i la dona de la camisa blanca es fonen en una tendra abraçada sobre el sofà de vellut vermell.

Muses:
Love me two time- The Doors
The house of the rising sun- The Animals
Save Me- Embrace