divendres, 31 de desembre de 2010

Brindem per una vida NO LINEAL

L'últim dia de l'any la majoria de la gent fa un balanç del que ha estat la seva vida en els darrers 365 dies. Mira endarrere per veure com ha estat de feliç o per argumentar les seves penes i plors. Jo personalment només de pensar en fer un cop d'ull a l'any 2010 em tremolen les cames, QUINA POR! un cop vaig dir que recordar es viure per segon cop (Segur que no és meu...) doncs sincerament crec que la meva persona no està preparada per reviure la intensitat d'aquells moments, moments que d'altra banda m'estimo. (No intenteu entendre'm, ni jo mateixa ho he aconseguit en 19 anys!)

Crec que en comptes de fer un balanç, hauríem de mirar endavant, somriure al 2011 i intentar que d'aqui un any tinguem la mateixa sensació d'intensitat, sí perquè no necessitem una vida lineal cal viure-ho TOT!

Així felicito l'entrada a la nova vida no lineal que ens espera a aquells i aquelles que feu un cop d'ull a aquest humil escrit.

Gràcies

dimarts, 28 de desembre de 2010

EM SENTS?...Et parlo amb el cos


Asseguts en el sofà de vellut vermell només ens separen trenta centímetres. Em mires amb timidesa, insegur però amb valentia, esperes la meva resposta. La vergonya s'apodera de mi però ho aconsegueixo, giro lentament el meu coll, pujo el cap i et somric. Les mirades es troben. Passem el temps xerrant amb els ulls, em mossego el llavi, estic nerviosa, et toques el cabell, em moro per saber que penses.

Sense saber com, la distància ha desaparegut. Tinc la teva mà en els meus cabells, m'acaricies. Els meus dits es llisquen per les teves celles, intento memoritzar amb les mans les teves faccions, el teu nas, els teus llavis...em mossegues el dit, m'aturo en el teu coll. Em passes la mà per l'esquena i amb els dits comences a fer dibuixos, no els entenc, no t'entenc però no vull que t'allunyis.

La meva mà travessa el teu pit, rius i sé que t'estic fent pessigolles així que deixo d'acariciar-te però abans que la mà s'escapi, l'atrapes i la tornes a posar on estava. Et sento molt a prop, sé que estàs a menys d'un centímetre del meu cos però m'encantaria que encara fos menys. No sé com t'ho has fet, m'has llegit la ment? No ho sé...però ja sóc on volia estar, la teva barbeta és el meu sostre, el teu pit la paret i els teus braços la porta tancada que no desitjo obrir, no em deixis anar.

Comences a inclinar el meu cos i el deixes caure amb tendresa, molt suaument sobre el sofà. Els teus llavis entren en contacte amb la meva pell, enceten el seu camí a la mandíbula, baixen pel coll i arriben al bòsfor de Almasy, aquell buit que hi ha entre les clavícules i s'enfonsen en ell. Puc sentir com la meva respiració s'accelera, com les meves terminacions nervioses em fan tremolar.

Els meus dits ballen sobre la teva pell, les paraules que et dic a cau d'orella et fan estremir, entrellaces els teus dits amb els meus, has fet desaparèixer les fronteres dels nostres cossos. Em beses, en els teus petons trobo el desig que sents per mi, m'encanta, m'encantes.