divendres, 23 de juliol de 2010

Paraules d'amor

No era guapa, ni tan sols atractiva, però era una dona que cridava l'atenció. Caminava amb un vestit vermell pels carrers deserts del poble a altes hores de la nit, feia fred, es gelava, però ni tan sols l'hivern aturava els seus peus.

En arribar a un portal de fusta, vell, molt antic, un somriure es va dibuixar a la seva cara. Va continuar el seu camí, portava un paper a les seves mans, va arribar a un gran camp d'espigues.
Asseguda enmig d'un mar de matissos grocs i daurats una dona obria una carta que feia regalimar per la seva cara les llàgrimes que sortien dels seus ulls.

Estimada Rosa,

Sé que demà marxes a la ciutat i potser no et torni a veure en molt de temps o mai més, sé que això nostre no pot arribar massa lluny doncs tu ets de bona família i jo un pobre fill de pagès que res té per oferir-te més que el seu sincer amor. I això no és suficient, no vull que visquis envoltada de deutes, de pobresa i de mediocritat, tu mereixes més i no em perdonaria mai que abandonessis la vida que et pertany per mi.

Estic segur que seràs molt feliç i trobaràs algú altre que et podrà donar allò que jo no puc, jo mentrestant seguiré aquí pensant en tu cada dia, estiman-te perquè sé no trobaré en algú altre el que sento per tu. Perdona'm per no gosar acomiadar-me de tu...no hagués pogut deixar-te marxar

Mai oblidaré el temps passat amb tu,
T'estimo.

Ella sentia un buit terrible en el cor, l'havia odiat tan de temps pensant que ni tan sols l'estimava, que havia estat un simple amor d'estiu...I ara trobava una d' aquellas pequeñas cosas que nos hacen que lloremos cuando nadie nos ve.
Canviaria la meva vida, la meva riquesa, la meva cultura adquirida en les millors escoles i universitats per poder passar un dia amb tu. No entenies res, jo no volia la meva vida, només desitjava estar amb tu i ara no puc, perquè tu no ets aquí i no tornaràs.
I així la dona del vestit vermell va restar plorant enmig d'espigues daurades durant el trenc d'alba.

Paraules d'amor...somnis de poetes JM Serrat

divendres, 9 de juliol de 2010

La simplicitat d'una paraula de set lletres

Asseguda enmig de l'herba llegint a Shakespeare "Romeo i Julieta", etern referent de l'amor incondicional, els clàssics amants de Verona que superen mil obstacles per poder estimar-se, per poder viure junts l'un amb l'altre i un final tràgic, la mort dels joves.

Llegia cada pàgina del llibre com si el món estigués a punt d'acabar, com si sapigués que el temps s'acabava i que no tindria temps d'arribar al final, tot i coneixe'l. Els rajos de sol il·luminaven el seu cabell que es movia amb el vent lleuger i agradable que corria aquella tarda d'estiu.

Els seus ulls començaven a humitejar-se, les llàgrimes queien sobre els fulls de paper i unes lletres desdibuixades i negres, escrites amb ploma al final del llibre donaven forma a un verb, una conjugació, un únic significat, set lletres només. T'estimo.

-Perdoni senyora, es troba bé?

-Sí, ploro de felicitat. Sap què? Avui he obert una capsa que tenia guardada en el meu armari, una capsa folrada amb un paper ple de flors; lavanda, tulipes, gessamins, roses...totes elles precioses. A dintre hi havia trossets de la meva vida en paper les radiografies dels meus fills, les seves primeres fotos, les cartes que ens enviàvem amb les amigues i aquest llibre.
El primer regal que el meu marit em va fer, tot i que a llavors encara només erem nòvios, recordo que me'l va donar abans de marxar a Alemanya, havia de treballar per poder sobreviure i aqui no hi havia feina suficient. Jo m'havia enfadat amb ell perquè no va poder acomiadar-se de mi abans de marxar i ell em va enviar aquest llibre, me'l vaig acabar aquell mateix dia i un T'estimo va ser suficient per estimar-lo tota una vida.
Ara ha marxat però ja no tornarà, només em queda el seu record i aquest T'estimo etern que sempre em farà sentir la felicitat que aquell dia em va donar quan el vaig llegir per primer cop.

dijous, 1 de juliol de 2010

Una abraçada en un carrer de Barcelona




Envoltada pels seus braços, tan a prop del seu pit que arribava a sentir-se subjectada, allunyada del terra, era ell qui la mantenia a quilòmetres de distància de la resta del món.

Es sentia protegida, els seus caps es creuaven i les barbetes descansaven una en l'espatlla de l'altre, l'aire gèlid de l'hivern a Barcelona no tenia espai en aquell petit món que acabaven de crear.

Estaven totalment aïllats del món, mentre la resta de mortals passejaven embogits pels carrers de la ciutats comtal amb un afan de consumisme i estrés prenadalenc. Només un parell d'ulls s'havia exactament el que estava passant a no més d'un metre del seus peus, ho sabia molt millor que els propis protagonistes.

El temps s'havia aturat, no existia ningú més, només ells i l'abraçada infinitament eterna en els seus records en un dels carrers més trepitjats de Barcelona.
El final s'apropava, doncs sense un acabament no hi ha un inici possible. Així l'energia mantinguda entre els seus cossos va fugir com un petó llarg i càlid a la galta de la noia.

Ella va marxar cap al tren amb un somriure estúpid dibuixat a la seva cara i amb unes ganes boges de posar-se a saltar i a cridar per ensenyar a qualsevol que es parés a observar-la que era feliç, immensament feliç.

Hi ha moments intrasferibles, que mai podràs ser capaç de transmetre totalment a ningú perquè són instants que només et pertanyen a tu, són aquests els moments d'extrema felicitat en els que el teu cap volta pel cel sense rumb fixe esperant a no ser mai despertat del somni profund en el que es troba immers.
Aquests instants acostumen a escassejar però és precisament aquesta particularitat la que els fa tan espectaculars.