Asseguda enmig de l'herba llegint a Shakespeare "Romeo i Julieta", etern referent de l'amor incondicional, els clàssics amants de Verona que superen mil obstacles per poder estimar-se, per poder viure junts l'un amb l'altre i un final tràgic, la mort dels joves.
Llegia cada pàgina del llibre com si el món estigués a punt d'acabar, com si sapigués que el temps s'acabava i que no tindria temps d'arribar al final, tot i coneixe'l. Els rajos de sol il·luminaven el seu cabell que es movia amb el vent lleuger i agradable que corria aquella tarda d'estiu.
Els seus ulls començaven a humitejar-se, les llàgrimes queien sobre els fulls de paper i unes lletres desdibuixades i negres, escrites amb ploma al final del llibre donaven forma a un verb, una conjugació, un únic significat, set lletres només. T'estimo.
-Perdoni senyora, es troba bé?
-Sí, ploro de felicitat. Sap què? Avui he obert una capsa que tenia guardada en el meu armari, una capsa folrada amb un paper ple de flors; lavanda, tulipes, gessamins, roses...totes elles precioses. A dintre hi havia trossets de la meva vida en paper les radiografies dels meus fills, les seves primeres fotos, les cartes que ens enviàvem amb les amigues i aquest llibre.
El primer regal que el meu marit em va fer, tot i que a llavors encara només erem nòvios, recordo que me'l va donar abans de marxar a Alemanya, havia de treballar per poder sobreviure i aqui no hi havia feina suficient. Jo m'havia enfadat amb ell perquè no va poder acomiadar-se de mi abans de marxar i ell em va enviar aquest llibre, me'l vaig acabar aquell mateix dia i un T'estimo va ser suficient per estimar-lo tota una vida.
Ara ha marxat però ja no tornarà, només em queda el seu record i aquest T'estimo etern que sempre em farà sentir la felicitat que aquell dia em va donar quan el vaig llegir per primer cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada