Paraules d'amor

No era guapa, ni tan sols atractiva, però era una dona que cridava l'atenció. Caminava amb un vestit vermell pels carrers deserts del poble a altes hores de la nit, feia fred, es gelava, però ni tan sols l'hivern aturava els seus peus.

En arribar a un portal de fusta, vell, molt antic, un somriure es va dibuixar a la seva cara. Va continuar el seu camí, portava un paper a les seves mans, va arribar a un gran camp d'espigues.
Asseguda enmig d'un mar de matissos grocs i daurats una dona obria una carta que feia regalimar per la seva cara les llàgrimes que sortien dels seus ulls.

Estimada Rosa,

Sé que demà marxes a la ciutat i potser no et torni a veure en molt de temps o mai més, sé que això nostre no pot arribar massa lluny doncs tu ets de bona família i jo un pobre fill de pagès que res té per oferir-te més que el seu sincer amor. I això no és suficient, no vull que visquis envoltada de deutes, de pobresa i de mediocritat, tu mereixes més i no em perdonaria mai que abandonessis la vida que et pertany per mi.

Estic segur que seràs molt feliç i trobaràs algú altre que et podrà donar allò que jo no puc, jo mentrestant seguiré aquí pensant en tu cada dia, estiman-te perquè sé no trobaré en algú altre el que sento per tu. Perdona'm per no gosar acomiadar-me de tu...no hagués pogut deixar-te marxar

Mai oblidaré el temps passat amb tu,
T'estimo.

Ella sentia un buit terrible en el cor, l'havia odiat tan de temps pensant que ni tan sols l'estimava, que havia estat un simple amor d'estiu...I ara trobava una d' aquellas pequeñas cosas que nos hacen que lloremos cuando nadie nos ve.
Canviaria la meva vida, la meva riquesa, la meva cultura adquirida en les millors escoles i universitats per poder passar un dia amb tu. No entenies res, jo no volia la meva vida, només desitjava estar amb tu i ara no puc, perquè tu no ets aquí i no tornaràs.
I així la dona del vestit vermell va restar plorant enmig d'espigues daurades durant el trenc d'alba.

Paraules d'amor...somnis de poetes JM Serrat