En el tren, esperant arribar al seu destí, veient passar les ciutats una darrere de l'altre, la seva vida se'l menjava, l'atemoritzava prendre desicions, volia viure i prou, però no en sabia; deixava que els seus pensaments s'instalessin massa temps en el seu cap. Necessitava una abraçada que li diguessin que tot estava bé, que tot aniria bé encara que fos mentida, necessitava simplicitat i no la tenia.
Enyorava temps passats que havien fugit massa ràpid.
Volia claretat i no la trobava, només sorgien preguntes i més preguntes sense resposta, sensacions noves, massa sensacions noves. Records que li provocaven un buit a l'estòmac, por a no tornar a trobar-se a ell mateix, por a tornar a passar pel patiment de setmanes anteriors, por a perdre tot el que havia guanyat, por al dolor.
Va baixar del tren i una ràfega de vent va sentir que el netejava, que li donava temps per respirar, per poder permetre's un instant en blanc només per ell, sense intruses preocupacions estúpides que dintre d'uns anys no tindran sentit. El vent va marxar i els rajos del sol van acariciar la seva cara proporcionant-li l'escalfor de l'abraçada necessitada.
Havia de desfer-se de tot allò que li voltava pel cap en silenci, sense que ningú escoltés. No volia compassió, ni que l'aconsellessin, ni tan sols que l'escoltessin, només volia rebre un mínim detall; una abraçada, un somriure...i que ningú el jutgés.
La persona amb qui els problemes són més difícils de solucionar és amb tu mateix, l'única amb la que sempre hauràs de conviure.
Escric per mi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada