dilluns, 29 d’agost de 2011

AMANTS "Estava en inferioritat de condicions" (Primera Part)


Tot va començar fa una setmana, sortia de la feina i tot i estar molt cansada vaig anar a prendre una copa amb uns companys. El bar estava bastant a prop, era un lloc amb poca llum i molts colors. Tenia un estil bastant hippie, com la cambrera que ens va portar les cerveses i els dos whisky sense gel que ens havíem demanat en Pere i jo.

Com gairebé sempre la conversa va començar nadant entre informes i expedients i a mesura que la nit avançava s'endinsava en un oceà ple de fantasies sexuals, afrodisíacs, pits o orgasmes intensos. Em trobava incòmoda entre tant de sexe, amb prou feines en els últims mesos havia tingut temps per masturbar-me. Estava en inferioritat de condicions, així que vaig decidir anar tirant cap a casa.
En Sebastià es va aixecar i va dir que m'acompanyava. En un principi em va molestar, tenia ganes de passejar sola pels carrers de Barcelona, però després no em va semblar tan mala idea.

Casa seva es trobava tres carrers abans que el meu pis, em va convidar a pujar per prendre l'última. Era preciós, un àtic amb una terrassa espectacular. Jo estava enamorada de Barcelona però allà a dalt encara era més preciosa. En Sebastià em va portar una copa de crema catalana i em va fer seure al sofà, tot seguit em va presentar a la seva companya de pis. Es deia Núria, era de Menorca. Tenia la pell fosca i el cabell arrissat, una preciositat.

En el sofà ells dos van seure al meu costat, el Sebastià a la meva dreta i ella a l'esquerra. Vam començar a parlar, a riure, a fer imitacions, vam acabar amb l'ampolla de crema catalana. No sé si mai has pogut experimentar aquesta sensació de trobar-te en el teu lloc, d'estar on vols i saber que és allà on has de ser. Després d'hores bebent i confesant intimitats vaig desfer-me de les sabates i dels texans, eren molt incòmodes. Ells dos es van posar en pijama.

Al dia següent vaig despertar-me en un llit amb ells dos.

dimarts, 23 d’agost de 2011

L'última pregunta i calles, Júlia!


Sempre he sentit dir a la mare que es va enamorar de casualitat. L'amic presenta el seu amic a l'amiga de la seva amiga, els nous amics es coneixen, s'agraden, es casen, s'hipotequen i tenen fills. No sembla un conte gaire feliç. (Júlia)

-Bernat, creus en l'amor?
-Òstres tu, quines tonteries et poses a preguntar carinyo!
-Au va, no siguis així i contesta'm. Si us plau.
-Que pesada que ets, doncs no ho sé, suposo que sí.
-Només suposes? Tens 24 anys i no ho saps?
-Mira nena que pesadeta que estàs, i jo que sé. Existirà, si tothom en parla.
-Això no té res a veure, mira tothom parla de Déu.
-I? Què vol dir això?
-Doncs que Déu no existeix, sinó el pare no hagués mort.
-Tu nena ets més imbècil cada dia que passa. El pare ha mort perquè anava massa a Ca la Mariona.
-Jo hi vaig sovint i a mi no em passa res. Em sembla que l'únic imbècil aqui ets tu Bernat.
-Mira Júlia calla i deixa'm en pau de veritat. No tinc ganes de sentir les teves preguntes estúpides que no ens portaran enlloc.
-Bernat sempre estàs igual, mai em deixes dir res. Ets el germà gran més idiota que he conegut mai, no et suporto.
-Júlia no et posis així, va...Pregunta el que vulguis, però ràpid eh!
-Vale! Et preguntava això de l'amor perquè em pensava que tu estaves enamorat de la Marta.
-Quina Marta?
-La que treballa a Ca la Mariona, aquella noia rossa d'ulls clars tan guapa.
-Sí, la Marta...
-Així què?
-Què de què Júlia?
-Què si estès enamorat tonto?
-Bueno...és una noia molt maca.
-Això és un sí! A més vaig veure com li feies un petó l'altre dia i també com li ficaves la mà sota el vestit, a la mama això no li agradaria eh.
-Mira nena la mama no ha de saber què faig i què deixo de fer amb la Marta.
-D'acord. Et puc fer una altra pregunta? L'última ho prometo!
-Després d'aquesta callaràs una bona estona?
-Si! De veritat.
-Endavant doncs.
-Què donessis al papa un cop al cap va ser perquè vas veure a ell i la Marta despullats?

Recordo al pare parlant amb mi quan encara sortia amb la Gina, la meva primera nòvia, em va dir que només havia de tenir present una cosa, que per amor es mata i que el matrimoni et mata. Quina collonada. (Bernat)