-Bernat, creus en l'amor?
-Òstres tu, quines tonteries et poses a preguntar carinyo!
-Au va, no siguis així i contesta'm. Si us plau.
-Que pesada que ets, doncs no ho sé, suposo que sí.
-Només suposes? Tens 24 anys i no ho saps?
-Mira nena que pesadeta que estàs, i jo que sé. Existirà, si tothom en parla.
-Això no té res a veure, mira tothom parla de Déu.
-I? Què vol dir això?
-Doncs que Déu no existeix, sinó el pare no hagués mort.
-Tu nena ets més imbècil cada dia que passa. El pare ha mort perquè anava massa a Ca la Mariona.
-Jo hi vaig sovint i a mi no em passa res. Em sembla que l'únic imbècil aqui ets tu Bernat.
-Mira Júlia calla i deixa'm en pau de veritat. No tinc ganes de sentir les teves preguntes estúpides que no ens portaran enlloc.
-Bernat sempre estàs igual, mai em deixes dir res. Ets el germà gran més idiota que he conegut mai, no et suporto.
-Júlia no et posis així, va...Pregunta el que vulguis, però ràpid eh!
-Vale! Et preguntava això de l'amor perquè em pensava que tu estaves enamorat de la Marta.
-Quina Marta?
-La que treballa a Ca la Mariona, aquella noia rossa d'ulls clars tan guapa.
-Sí, la Marta...
-Així què?
-Què de què Júlia?
-Què si estès enamorat tonto?
-Bueno...és una noia molt maca.
-Això és un sí! A més vaig veure com li feies un petó l'altre dia i també com li ficaves la mà sota el vestit, a la mama això no li agradaria eh.
-Mira nena la mama no ha de saber què faig i què deixo de fer amb la Marta.
-D'acord. Et puc fer una altra pregunta? L'última ho prometo!
-Després d'aquesta callaràs una bona estona?
-Si! De veritat.
-Endavant doncs.
-Què donessis al papa un cop al cap va ser perquè vas veure a ell i la Marta despullats?
Recordo al pare parlant amb mi quan encara sortia amb la Gina, la meva primera nòvia, em va dir que només havia de tenir present una cosa, que per amor es mata i que el matrimoni et mata. Quina collonada. (Bernat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada