Una entrada per "La Tornada amb tren", sisplau!

The Moody Blues - Nights in white Satin

Les persones que esperaven assegudes, de sobte s'aixequen i caminen amb nerviosisme i impaciència cap a la meva posició. Escullo entrar per la porta que està més a la dreta, pujo els dos esglaons i m'assec al costat de la finestra. Començo a obrir la bossa per treure el llibre quan me n'adono que totes les mirades es troben clavades en un punt del vagó, era un home de pell fosca amb una barba negra, atapeïda i llarga, portava una camisa militar de color verd fosc i un turbant blanc que embolcallava el seu cap. Vaig sentir com la dona que seia darrere meu opinava que -A ver si ha puesto una bomba y hace un atentado de esos que salen por la tele-.   La seva companya suposo, perquè no arribava a veure-les, va contestar sense menys prejudicis i ignorància que -Tiene unas pintas muy raras y seguro que no tiene trabajo, vienen aquí y encima nos ponen bombas-. Odio els espècimens avorrits amb incontinència verbal.

A Sants el vagó queda desert només la meva presència destorba el silenci. Resulta genial poder llegir sentint a la vegada  el moviment del tren acariciant les vies. Entre les mans tinc Benzina del Monzó, és la història de l'Heribert un pintor apàtic i en procés de decadència personal que s'adorm mentre està follant amb la seva amant,  s'avorreix amb les mentides que la seva dona li explica per encobrir un affaire amorós i és incapaç de tindre una dèbil erecció perquè fins i tot li fa mandra excitar-se. El personatge és sublim i les seves intervencions són genialitats de l'escriptor, però arraconant els aspecte literaris l'Heribert sembla gaire bé un personatge d'autoajuda. Et poden mancar els diners, la família, la parella, una bona feina...Pots pensar que la teva vida és una merda i potser sigui cert, però si no tens il·lusió, ganes, empeny...No sé etiqueteu-ho com vulgueu, no tens res.

Sense adonar-me'n havia arribat a Sant Joan Despí, amb presses vaig recollir les meves coses per fugir, gaire bé, del tren. A l'andana vaig recuperar el meu estat normal de nervis mentre em posava la jaqueta, guardava el llibre i encenia la música. No recordava haver apagat el reproductor quan sonava All you need is love  de totes maneres em va encantar que així hagués estat. Havia plogut i l'estació olorava a terra mullada, era com estar enmig de la muntanya. Era genial. Vaig baixar pel caminet de ciment improvisat per aparéixer al Carrer Francesc Macià on just a la cantonada hi havia un jardí amb gessamins. Una orgia d'olors. Vaig decidir pujar caminant i fer-ho pel parc gran i verd que hi ha a la vora del cementiri. Potser sembla una mica tètric però són morts només, que ens han de fer? De sobte em trobo amb una parella d'ancians agafats de la mà que passejaven mentre es miraven l'un a l'altre amb tendresa. Potser no existeixen els prínceps blaus, ni la passió eterna ni els "Vivieron felices y comieron perdices" Però sí l'amor, i era alguna cosa semblant al que sentien aquells dos vellets. De sobte vaig recuperar una mica de fe en la humanitat.

En arribar a casa em va caure el llibre de Benzina al terra de l'habitació i no vaig poder evitar pensar en com algú podia no tindre ganes de llevar-se cada matí i ser l'espectador d'aquesta obra de teatre que és el Món.