dilluns, 30 de gener de 2012

La morta vivent del pianista


"Rendirse absoluta, incondicionalmente, a la mujer que se ama es romper todas las ataduras, salvo el deseo de no perderla, que es la más terrible de todas" Henry Miller, "Sexus".


Fumava desesperadament, un rere l'altre, com si el món hagués de desaparèixer i aquelles fossin les últimes cigarretes que endur-se'n a la boca. Deixava caure a vegades la mà esquerra sobre les tecles del piano, en un intent fracassat, per fer-ne sortir d'elles quelcom semblant a la música. Vençut, va col·locar-se l'americana i va sortir fora al carrer. La nit era gèlida, però ni tan sols tremolava. En arribar al 115 del carrer París, amb resignació, va entrar dins el portal, va agafar l'ascensor i quan va ser al cinquè pis ni tan sols va fer l'intent de sortir, va romandre, almenys durant una hora, davant el mirall. De vegades algun veí feia pujar i baixar l'ascensor, però ell absort no els hi dedicava ni un segon.

Quan va fer girar el pany eren les 7 del matí, va tancar la porta i va caminar fins al menjador. Va encendre la tele i es va posar a veure el 3/24. Ara feien els esports, deien que el Barça havia guanyat un altre partit. Amb un somriure limitat va celebrar la victòria.
-Carinyo? Salva? Salvador?!...Per què no em contestes?
-No et sentia.
-Com ha anat la nit?
-Vora les dues el bar estava ple de gom a gom i he...
-Recorda que avui has de recollir tu als nens del cole, jo no tinc temps, he d'anar a la perruqueria, he de passar pel mercat, vull anar a veure la senyora Teresa que m'han dit que li queden dos telediaris...
-Com vulguis.
-Recorda-ho, que no s'estiguin els nens esperant amb la mestra que això dóna molt mal efecte. Nens!!!! Agafeu les bosses que marxem!
-Tona, Tona espera!
-Salva que no veus que no tinc temps, què vols ara?
-Vols que anem al teatre?
-Al teatre? Estic baldada, no tinc ganes de veure quatre tios fent el pallasso.
-El pallasso...
-Va, nens marxem! Adéu Salvador!

Ni tan sols va acomiadar-se. De sobte algú va trucar al timbre, va pensar que era la seva dona. En obrir però, hi havia un home barbut esperant.

-Ah! Ets tu!
-Sí, m'he creuat amb la Tona ara mateix, semblava tenir molta pressa. Què dormies?
-No, mirava la tele. Què fas per aquí?
-Veure't i intentar que em convidis a una cervesa.
-Albert, són les 8 del matí!... Per què no?
-Et veig fotut, tio.
-Què et vols follar la meva dona?
-Estàs pitjor del que creia...
-Ho dic seriosament, a tu sempre t'ha posat molt la Tona. Doncs tira-te-la, endavant. Mira aquesta nit els nens es poden quedar amb l'àvia i jo estaré treballant, és perfecte!
-Salva que collons estàs dient? Què et passa?
-La meva dona ha mort. No existeix. Jo no em vaig casar amb aquesta neuròtica, histèrica i insuportable tia. La Tona era divertida, sexy, interessant, amb unes ganes boges de viure. Ara ni somriu. I per això he pensat que un polvo amb un altre home podria fer-la renéixer, es sentiria viva.
-I per què no te'n vas tu amb una altra? Potser així deixes de veure el món tan negre. De tant en tant no fa mal.
-Albert, no has entès res.


2 comentaris:

  1. mmm... Per aquí ha passat en Monzó, encara sento la seva flaire...

    ResponElimina