dilluns, 18 de juliol de 2011

Lladre de pensaments

Demà hauria d'anar a veure-la, fa massa temps que no passo per casa seva. Ostres! Però demà tinc l'entrevista amb el Director comercial del Japó, hauré d'aplaçar la visita a la mare. Total tampoc és urgent, ma mare pot esperar.

Quan arribem a Barcelona espero que estigui allà, esperant a l'altra banda de les portes. Em moro per veure'l. I si no hi és? I si ha oblidat que arribava avui?

Tinc ganes de veure com ha quedat la casa, ja hauran acabat les reformes. Espero que hagi arribat a temps el moble verd de l'entrada. Aquesta nit dormiré en el meu llit nou...potser truco a l'Amàlia! Estaria bé estrenar la casa amb ella, l'he tinguda al cap durant tot el viatge.

La tornada és el pitjor dels viatges, arribar a aquelll aeroport amb la mateixa gent de sempre. Com m'agradaria perdre'm! A més hauré de suportar a tota aquesta gent durant tres hores. Espero que no hi hagi nens petits, els odio, només fan que plorar.

(Benvinguts al vol A5691...)

Crec que si no el trobo en creuar aquelles portes aniré a buscar-lo a casa seva. Vull fer l'amor amb ell aquesta mateixa nit, tenir-lo entre els meus braços. Sí, aniré a buscar-lo.

Ara em faran apagar el portàtil, a veure si em dona temps d'acabar aquest informe. Necessito enviar-lo urgentment. Ja s'està apropant l'hostessa. Abans estaven més bones, ara ja agafen a qualsevol.

Espero que l'Amàlia vingui, i es posi aquell vestit vermell. I les arracades llargues, li queden molt bé. No sé perquè penso tant en ella. Estic nerviós.

No tinc ganes d'abraçar ningú, ni de mentir dient que els he trobat a faltar. Cada vegada el mateix ritual. Que no sigui el seu seient sisplau, sisplau, sisplau....Merda!

(Ja poden descordar-se els...)

Espero que almenys ens possin una pel·lícula, així aquest no tindrà cap ocasió per dirigir-me la paraula. Per què em mira tant? Imagina't que sóc invisible.

Que bé posaran una peli! Mira aquesta noia té el cabell igual que l'Amàlia. Collons Pere, para de pensar en ella.

Perfecte ja tinc l'informe fet, ara penso que em repassaré la reunió de demà i miraré l'agenda a veure quan puc fer un lloc a ma mare.

No pot ser que no vingui. Vindrà, segur! Aquesta pel·lícula ja l'he vist, trobo que podien haver escollit una altra. Però per què no m'ha trucat? És molt car ja...però...no sé.

(En deu minuts aterrissarem...)

El motor es va incendiar, l'avió va perdre la seva part del darrere i els passatgers van començar a caure al mar. Només dos van sobreviure un d'ells tenia un portàtil, però clar amb l'impacte amb el terra...

Així vindràs Amàlia? Sí? Genial! Et pots quedar a dormir, si vols. No et preocupis per mi, no necessito descansar vull veure't.

Mare! Ja sóc a Barcelona, sí estic bé, no et preocupis, tot bé mare, sí mare, genial, el vol fantàstic...

Sisplau estigues darrere la porta!



-Doncs quan t'he vist pensava que series una tia molt borde. Imagina't creïa que no volies parlar amb mi!
-Ridícul, oi? Com podia pensar jo alguna cosa així!
-Aixi aquest és el final de la pel·lícula? Aquells dos que havien sobreviscut moren?
-Sí, també!


-No has vingut cabró! Sóc imbècil!
-M'encanta quan t'enfades!
-Idiota! Pensava que no havies vingut!
-Tenia massa ganes de veure't

-Taxi!! Voldria arribar el més ràpid possible, gràcies. Algú m'espera.

-Mare?
-Hola fill! Sé que estàs enfeinat i he vingut a veure't. Sinó vés a saber quan passaries tu per casa.
-Doncs pensava fer-ho demà, però...
-Au, va calla i deixa els teus però que ja me'ls conec. Vine a casa que t'he fet lluç amb atmetlles.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada