La dona somnàmbula

The New Raemon-Te debo un baile

Caminava sola amb els talons a les mans pels gèlids carrers adormits de Barcelona. El vent bufant va fer ballar els seus cabells, la pintura de la cara escorreguda, les mitges mal posades...la ciutat començava a despertar-se i ella encara no havia anat a dormir.

Un dia difícil, d'aquells que fan història, d'aquells en els que t'agradaria no haver sortit del llit, ni l'alcohol, ni el sexe, ni els amics, ni tan sols la festa havia aconseguit alleugerar les penes ho havia intentat tot. Agafa el metro i torna a casa decebuda, trista, plorant...la resta de viatgers la miren imaginant quina història havia provocat les llàgrimes de la dona somnàmbula...ella ha fixat els seus ulls en la finestra, li agrada sentir que es troba sota terra.

Arriba a casa i es posa a mirar fotografies antigues, capses plenes de records. Augmenten les seves llàgrimes, arriba a la histèria silenciada, trenca les imatges creient estar minvant el dolor però continua fent mal. Aquella nit dorm estirada al terra. El seu marit es desperta per anar a la feina i la veu en posició fetal arraconada en un cantó de l'habitació amb tendresa la desperta. Vol saber com es troba.

-Què et passa amor?

-El meu amant ha mort.

Aquella tarda a Barcelona un metge forense examina el cos sense vida d'una dona de mitjana edat.

Qui no va suportar el dolor?