Diari anònim d'una anònima dona (Segona part)

Encara sóc aquí sola en una terra que no és la meva, escrivint aquest estúpid diari que ni tan sols jo llegiré. En deixar la meva feina o en enviar a la merda al capullo fastigós del meu cap em creia valenta, forta, omnipotent...massa mentides juntes em temo. Ara entenc que tan sols havia disfressat actes d'absoluta covardia, només estava abandonant els meus problemes, fugint, escapant d'ells.

No em sento millor per haver marxat de l'escena del crim. He intentat córrer davant dels problemes per intentar guanyar-los, intentant arribar abans que ells a la meta però estava equivocada des del principi. Els problemes no eren els meus competidors, no eren un altre corredor, els problemes participaven amb mi, els problemes formen part de mi, els problemes sóc jo.

Tan és on vulgui anar, ells sempre m'acompanyaran. Només desapareixeran si sóc capaç d'enfrontar-me a ells cara a cara. Un duel a mort. Ells o jo. I com sempre he de sobreviure i un cop més tirar endavant. Doncs sóc conscient que mai podem desfer el camí ens hem marcat, no es pot tornar enrere.

Em creia lliure i sóc una esclava més...

Trobaré el camí per desfer-me dels problemes?