La Capsa

Em trasllado, canvio de pis. Marxo a un més gran, té unes finestres enormes per on camina el sol, una cuina d'aquestes americanes i una prestatgeria vermella. Estic completament enamorada de la prestatgeria, em sento en el sofà de vellut i la miro. És realment increible, està lleugerament inclinada cap a l'esquerra, té un forat molt petit a la cantonada dreta i dues esquerdes en la part superior. És totalment imperfecte i és això el que més m'agrada. He pensat que hi podria posar a sobre. He remenat caixes de cartró, bosses de plàstic i maletes. Enmig del caos que suposa la meva vida material he trobat la resposta, La Capsa.

En agafar-la m'ha caigut al terra escampant els records que gelosament he guardat durant molts anys. Retalls de diaris, una careta de Princesa, jocs de pistes a l'estil Sherlock Holmes, embolcalls de bombons i caramels, targetes de llocs on vam riure, frases que ens van fer entendre que ens estava passant, he trobat en ella l'amor que imaginàvem, he mirat al mirall cara a cara i m'he vist, ens he vist passejant per la universitat, descobrint carrers, rient, menjant gofres de Portal de l'Àngel. Ens he vist assegudes prop del mar dinant, a punt de ser devorades per unes malèfiques gavines.

Ara miro la prestatgeria, però sóc al terra, asseguda amb les cames creuades, mirant La Capsa. Després de tants anys m'agrada recordar aquells dies, erem joves, amb ganes de viure tot i cada moment, amb ganes de sentir, de creure en l'amor, de ballar...m'agrada viure tot i cada moment, sentir, estimar, ballar...m'agrada recordar que no ens hem perdut en aquests anys que et puc trobar en La Capsa, en el telèfon, uns metres més enllà...

M'agrada pensar que això serà així.

No abandone usted mi barco!